Quan fa sis mesos es va llençar la proposta de donar-li lletra a la Marcha Real, me la vaig prendre en broma, com creia que era la única manera de prendre’s allò. De fet, va haver-hi qui ho va fer molt bé.

Però ara resulta que sembla que ho volen fer de debó. No tinc res en contra de l’aturat que ha composat aquells versos. A mi no em semblen especialment lluïts, però si ens posem a filar prim segur que trobem molts himnes que provoquen des de la vergonya aliena fins a la hilaritat. Els temps de les paraules grandiloquents ha passat a la Història, juntament amb les ideologies i l’idealisme. És temps de pragmatisme, cinisme i capitalisme. O no?

Ves per on, no. Resulta que si els esportistes que surten per la tele no poden cantar la lletra d’un himne nacional (com els altres, que canten una arenga militar, els que demanen que Deu els beneeixi o els que demanen que Deu ampari la seva reina) queda lleig. I això demana posar-li lletra a una marxa militar, que per definició (definició musical i intenció primera de la seva composició) no porta lletra.

I el que es veu que ja és massa és que uns pocs dels que han triomfat esportivament s’ho passin bé cantant “chunda, chunda” davant la televisió. Què millor que disfrutar amb l’himne? A més, no han aconseguit guanyar, què és el que tocava?

Ara, els mateixos mitjans de comunicació que pràcticament han excomulgat Oleguer Pressas per no sentir-se espanyol i parlar en català, els mateixos que acusen el Barça de barrejar política i esport, els mateixos que denuncien els nacionalismes excloents i identitaris, pretenen canviar un dels símbols nacionals (poca broma) per raons tant importants com la competició esportiva de quatre privilegiats. Això és respectar els símbols de la pàtria?

Jo us prometo que hi ha dies que no sé si és que jo no hi toco, o que visc a un Estat on n’hi ha molts que no hi toquen.

Actualització: En Francis Black també va parlar del tema en el seu bloc.

Salut i sort,
Ivan.