Dijous passat vaig anar a veure Wilco a la sala Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m’agraden però no m’emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d’un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l’audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d’una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l’escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l’emoció.

Salut i sort,