Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.

A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l’americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.

I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l’inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l’Hereu, què sembla que va pel mateix camí.

I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d’això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.

Malauradament, el seu viatge s’ha hagut d’ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d’energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d’aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.

Salut i sort,