Estem passejant pel barri de Gion, a Kyoto. És un carrer estret i cotxes i peatons compartim l’espai. Jo vaig per enmig i un policia em demana que em col·loqui a la dreta, contra la paret, per a permetre el pas dels cotxes.

Fins aqui els fets. Ara passem als detalls.

El policia s’adreça a mi: em fa una reverència, dos cops.

El policia em demana que m’aparti. Com que ell s’expressa en japonès, el que entenc és el gest que fa amb el braç però el to i el volum de la seva veu es totalment amable. La seva expressió facial no és pas ni tensa ni agressiva.

Despres de fer-li cas, el saludo. Bé, no es cert.

Despres de fer-li cas, em quedo a quadres quan sento que em diu arigato (gràcies) i em torna a saludar (la reverència), i jo el saludo a ell també inclinant el cap i donant-li les gràcies.

Qui vulgui, que compari.

Salut i sort,

Si hi ha una mesura que els turistes facin servir per a calibrar l’amabilitat dels habitants del lloc que estan visitant, aquesta és sense cap mena de dubte la facilitat amb la que reben indicacions per arribar allà on volen.

Estàs perdut enmig del caos. No pots entendre res de cap cartell. El teu mapa no serveix de res. La teva única esperança és posar cara de xai desvalgut i que un o una local s’apiadi de tu i s’esforci en explicar-te cap on has d’anar.

Ara cal dir dues coses.

1. hem trobat molts pocs japonesos que parlin l’anglès.
2. els japonesos i les japoneses no saben indicar-te on has d’anar.

Els japonesos i les japoneses, t’acompanyen fins allà on vols anar.

Ens ha passat ja quatre vegades. La primera va ser un guàrdia de seguretat a una estació de tren i vam pensar que estava cumplint la seva obligació. Però despres ja no ha colat.

Les anécdotes inclouen una depenenta que va deixar la nena petita amb l’àvia mentre ens acompanyava fins el ryokan (que estava mes amagat del que mostrava el mapa); una senyora que no contenta amb indicar-ho amb el seu limitat anglès va emperrar-se en acompanyar-nos fins a un temple (tot i que despres va haver de tornar enrera i que havia de carregar en braços el seu gosset); i una noia amb pinta d’oficinista elegant que al veure que la descripció que feia dels passadissos de l’estació del metro no era prou clara, va acompanyar-nos fins gairebé l’andana.

I tot això acompanyat de somriures i reverències.

Insisteixo: qui critiqui o es foti dels japonesos té un problema amb mi.

Salut i sort,

Entrem a una cafeteria de Kyoto, per prendre alguna cosa calenta mentre esta plovent a bots i barrals. Jo demano un cafe au lait i, ves per on, me’l serveixen amb gel. Els faig entendre que el volia calent i les cambreres, que no parlen altra cosa que japonès, em fan entendre que allà aquest nom vol dir un refresc amb gel.

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d’una estona, les dues cambreres s’han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m’ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverències de salutació i, tot somrient, admeten que el malentés es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafè calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (és que a més, s’han esforc,at a trobar les quatre paraules necessàries en anglès per a poder-nos comunicar), els dono les gràcies i els dic que si, que voldria un cafè calent.

Me’l porten, i mentre me’l prenc continuu al·lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d’un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverències. Ara, què?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. És clar, el cafè costa menys que el cafè amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,