No s’assembla a la típica pel·lícula de Woody Allen, però és digna de la seva llegenda.
Avís pels què coneixeu Woody Allen d’oïda: en aquest film no hi ha ni un sol acudit. No només no és una comèdia sinó què destil·la una mala baba impressionant. Blue Jasmine és la mirada severa, cruel, fins i tot sàdica a les conseqüències d’allò què The Wolf of Wall Street explica en clau de comèdia.
Consol pels qui coneixeu en Woody d’haver-vos acompanyat durant mitja vida: si, ha tornat a parir una història ben lligada de dalt a baix, ha creat personatges creïbles i amb matisos i els ha donat un càsting de luxe. Un altre cop.
Avís pels qui confoneu l’estètica i la militància ideològica: després de quaranta anys retratant gent de Manhattan que treballen escrivint, a la tele o al cinema i no saben el què és passar-les magres econòmicament, ara Woody Allen mira per sobre de l’espatlla d’un grapat d’obrers. Molt per sobre de l’espatlla. No és tant de classe econòmica com de tenir classe culturalment, però també és fastigosament classista.
Consol pels qui admireu els qui treballen amb dedicació i professionalitat: un cop més uns quants actors donen el millor de si mateixos sota la mirada de Woody Allen. L’Oscar se’l va emportar Cate Blanchett, però Alec Baldwin (repeteix amb Woody després de l’horrorosa pel·li a Roma) està sensacional; Sally Hawkins i Bobby Cannavale estan magnífics. I la Cate Blanchett, com dir-ho? es marca una actuació a l’alçada de Meryl Streep.
En definitiva, Blue Jasmine és una pel·lícula dura i aspra què enganxa, dura el just per a que no cansi i té prou punts d’interès com per a que no quedeu decebuts. A mi em va agradar.
Adient per a una jornada de reflexió electoral. Contraindicada si espereu una història de redempció.
Salut i sort,
Ivan.
