Blue Jasmine

No s’assembla a la típica pel·lícula de Woody Allen, però és digna de la seva llegenda.

Pòster de Blue Jasmine amb la cara de la Cate Blanchett

Avís pels què coneixeu Woody Allen d’oïda: en aquest film no hi ha ni un sol acudit. No només no és una comèdia sinó què destil·la una mala baba impressionant. Blue Jasmine és la mirada severa, cruel, fins i tot sàdica a les conseqüències d’allò què The Wolf of Wall Street explica en clau de comèdia.

Consol pels qui coneixeu en Woody d’haver-vos acompanyat durant mitja vida: si, ha tornat a parir una història ben lligada de dalt a baix, ha creat personatges creïbles i amb matisos i els ha donat un càsting de luxe. Un altre cop.

Avís pels qui confoneu l’estètica i la militància ideològica: després de quaranta anys retratant gent de Manhattan que treballen escrivint, a la tele o al cinema i no saben el què és passar-les magres econòmicament, ara Woody Allen mira per sobre de l’espatlla d’un grapat d’obrers. Molt per sobre de l’espatlla. No és tant de classe econòmica com de tenir classe culturalment, però també és fastigosament classista.

Consol pels qui admireu els qui treballen amb dedicació i professionalitat: un cop més uns quants actors donen el millor de si mateixos sota la mirada de Woody Allen. L’Oscar se’l va emportar Cate Blanchett, però Alec Baldwin (repeteix amb Woody després de l’horrorosa pel·li a Roma) està sensacional; Sally Hawkins i Bobby Cannavale estan magnífics. I la Cate Blanchett, com dir-ho? es marca una actuació a l’alçada de Meryl Streep.

En definitiva, Blue Jasmine és una pel·lícula dura i aspra què enganxa, dura el just per a que no cansi i té prou punts d’interès com per a que no quedeu decebuts. A mi em va agradar.

Adient per a una jornada de reflexió electoral. Contraindicada si espereu una història de redempció.

Salut i sort,
Ivan.

You Will Meet a Tall Dark Stranger

Feia vint anys que no podia juntar dues frases: “he vist una peli de Woody Allen” i “he vist una mala pel·lícula”.

Woody Allen - Coneixeràs l’home dels teus somnis

El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.

Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.

La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.

La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.

Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.

Salut i sort,
Ivan.

Whatever Works

Després del seu decebedor pas per Barcelona, Woody Allen ha tornat al seu estimat Manhattan i ha rodat un film de baix pressupost, ambientat en interiors i en plans curts a l’exterior, i que m’inspira nostàlgia de la pel·lícula que Woody podia haver filmat a Barcelona si de debó li hagués vingut de gust, i prescindint dels peatges de les subvencions turístico-culturals.

Woody Allen - Whatever Works

A Whatever Works s’ensumen flaires de les millors époques de Woody Allen. Els personatges principals són calcats a la parella que a Hannah and Her Sisters interpreten Max Von Sydow i Barbara Hershey; l’embolic entre l’intelectual i la noia jove ingènua i no massa intel·ligent ha aparegut també a Mighty Aphrodite i Hollywood Ending; la tècnica de parlar-li directament a la càmera ja la va fer servir a Annie Hall i també a Husbands and Wives. Però la pel·lícula més semblant a la seva anterior filmografia és Anything Else, que és el revers amarg, trist i emprenyat de Whatever Works.

Whatever Works ens regala un protagonista deliciós, sublimació de la gent que no deixa d’estar emprenyada per les oportunitats que ha deixat passar. Retrobem les constants temàtiques i ideològiques de l’obra alleniana: la por a la mort, la necessitat d’amor, la recerca d’un sentit a la vida, i les crítiques (aquest cop més directes que mai) al puritanisme, a la hipocresia social, a la música rock, i a la dictadura del políticament correcte.

La comèdia és correcta, amb acudits ben trobats tot i que amb un desenvolupament totalment previsible, i acaba generant molt bon rollo. En contra del que es diu a la primera escena, és una comèdia amable, amb protagonista antipàtic, igual que la merescudament oscaritzada As Good As It Gets.

Ha tornat Woody, el de sempre. I a Pigonna i a francis black, també els ha agradat.

Adient per a allenians i amants de la comèdia intel·ligent. Contraindicat si busqueu plantejaments originals.

Salut i sort,
Ivan.