Soldier of Love

Sade ha tornat.

I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?

Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.

I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.

Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.

Sade - Soldier of Love

Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.

Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.

Anuncis

Introducing Joss Stone

La nena prodigi del soul britànic ha llençat al mercat el seu tercer àlbum.

Introducing Joss Stone

La música de la Joss Stone ha sofert un canvi paral·lel al de l’aspecte físic de la noia. Si quan va debutar amb els covers de The Soul Sessions (2003) tenia aspecte de Lolita, i en el seu primer àlbum amb composicions pròpies (Mind, Body and Soul, 2004) lluïa una imatge sense gaire complicacions, a la promoció d’aquest Introducing Joss Stone apareix maquillada, tenyida i sofisticada. Pel camí, la Stone ha tingut temps de participar a la banda sonora d’Alfie, posant veu a cançons escrites o sel·leccionades per Dave Stewart i Mick Jagger, poca broma.

A banda de complicar la producció, també l’estil de la seva música continua evolucionant. Partint del soul de finals dels seixanta, que encara no ha abandonat del tot (com en l’excel·lent Tell Me ‘Bout It que és el seu primer single), ara toca a més el soul blanc que va fer ric Mick Hucknall i els seus Simply Red i el R&B (és a dir, rythm’n’blues edulcorat) de gent com la Lauryn Hill (amb la que fa duet a Music), però sense arribar a l’horrorosa banalitat del B-Day de Beyonce. El tall Change, amb un discurset pronunciat pel malabèstia de Vinnie Jones, és la proclamació d’aquest canvi.

A banda d’aquests canvis superficials, la mar de fons continua sent la mateixa. Molt bones cançons, però cap single definitiu que la immortalitzi a la memòria dels que escolten de radiofòrmules. Bona banda i bons arrenjaments, amb una veu que treballa al límit de les seves possibilitats en cada moment. No és que s’escolti a sí mateixa, però no ha aprés encara a donar-li treva a l’oient i relaxar l’ambient.

La cançó més representativa del disc és segurament Tell Me What We Gonna Do, agradable i contundent, però que passa com l’aigua de l’aixeta. Put Your Hands On Me és de les R&B i Music és neo-soul, ambdues serien temes importants en CDs d’altra gent; aquí són peces menors. Com a peces majors tenim Arms of My Baby i Bad Habit, engrescadorament pecaminoses, la joganera Proper Nice o la més clàssica Girl They Won’t Believe It. Però és més una qüestió de gustos que altra cosa, perquè aquest tercer treball de la Joss Stone és força equilibrat.

M’ha agradat molt, però continuu creient que, com en el cas de Messi, el millor encara està per arribar i que tot el que diuen del seu present correspon al seu futur. Us deixo amb el videoclip de Tell Me ‘Bout It.

Salut i sort,

Joss Stone
Introducing Joss Stone
Virgin/EMI, 2007.