Funked Up and Chilled Out

Un molt bon disc de jazz mestís.

Candy Dulfer - Funked Up and Chilled Out

Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Givin’ It Up

Una parella d’icones de l’anomenat smooth jazz signen un disc perfecte, en el que han aplegat un munt de figures convidades.

Al Jarreau & George Benson - Givin' It Up

Els convidats físics inclouen Patti Austin (una grandíssima i menys coneguda del que es mereix cantant de jazz), Paul McCartney, Herbie Hancock i Stanley Clarke, i entre els convidats virtuals, aquells que van escriure cançons que aquí es versionen, podem mentar Darryl Hall (Every Time You Go Away), Sam Cooke (Bring It on Home to Me) o Bobby Womack (Breezin’), o sigui que estem dient paraules majors.

El resultant és excel·lent, tant quan la cosa sóna més smooth (Summer Breeze), més jazz clàssic (sorprenentment Breezin’) o quan els pega pel rythm’n’blues (Every Time You Go Away, dels Hall & Oates). Barreja d’estils i homogeneitat en el tractament: guitarres dolces i veus suaus, amb acompanyaments càlids i mig temps contundents formen un disc que ens agradarà molt i igual a tots els que haguem passat la barrera dels 30 i la necessitat compulsiva de tralla/ritme perquè si. S’alternen les lentes per a ballar agarrat i les més marxosetes per a bellugar-se amb més ritme, però no és un disc per a la pista sinó més aviat per acompanyar una xerrada i una copa.

A més, tots dos protagonistes mostren un excel·lent moment interpretatiu. Al Jarreau resulta menys protagonista del que es podria esperar, especialment quan veus que ha afegit lletres a algun tema instrumental i que és l’únic dels dos que ha composat manterial per l’àlbum, però quan canta ho fa amb sentiment i convicció, sense escoltar-se a si mateix. Per la seva banda, George Benson encerta a fer alguns dels millors solos que li recordo en molt de temps. Durant anys he tingut la impressió que s’imitava a si mateix, però en aquest disc no sóna tant a impostura com a desenvolupament natural de les cançons.

Si a més haguessin convidat Kenny G l’alineació hagués estat complerta, però possiblement s’haguessin passat de sucre, però així els ha quedat rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Al Jarreau & George Benson
Givin’ It Up
Concord, 2006.

Try! John Mayer Trio Live

Després de dos anys de silenci, ens arriva aquest enregistrament en directe, en companyia de dos altres músics reconeguts en la portada de l’àlbum a igual nivell que el protagonista -gest no gens usual.

La música de John Mayer és pot qualificar com de blues eclèctic, que va des de l’ona Lenny Kravitz (els tres primers temes, com Who Did You Think I Was) fins al blues clàssic d’Out of My Mind, amb llarg intro de guitarra al més pur estil B.B. King, passant pel soul de cançons com Vultures on s’aprecia la influència d’uns Hall & Oates i d’altres com el cover del I Got a Woman de Ray Charles on semblen recuperar sons fussion dels anys 70 i 80.

La interpretació que fa la banda és vigorosa i amb prou qualitat tècnica. Hi destaco el bateria Steve Jordan, molt bo. La guitarra de Mr. Mayer és prou eficaç i el seu estil vocal imita -per mi, clarament- el Lenny Kravitz. Això no l’afavoreix especialment, però tenint en compte -comentari racista- que el senyor Mayer és blanc, té el seu mèrit. El baix, Pino Palladino, no desentona gens.

Per cert, si no em fallen les oïdes, diria que els bisos es van reclamar en castellà (“otro, otro”).

En resum, un àlbum molt recomenable.

Salut i sort,
Ivan

John Mayer Trio
Try! John Mayer Trio Live
Columbia, 2005