Martí Molina signa a l’Ara una història deliciosa. Després de riure, apunto tres conceptes com a lliçons d’aquesta història.

A les dictadures, l’arbitrarietat és la norma. Segur que per construir aquella andròmina es van violar un munt de lleis, normes de construcció i el que calguès. Però el que era important, de interés general que diuen ara, era el que deia l’entorn del dictador. I per això es feia allò que deia el que manava. Allò que a una dictadura la llei i l’ordre sempre es defensen, quan s’han de donar ordres, pagar diners o repartir estopa, ja sabeu en què queda.

En qualsevol activitat, sempre és millor pensar i després fer. L’ordre dels factors us asseguro que altera el resultat. A qui se li podia acudir de construir un ascensor sense plànols? A un munt de directors i gerents d’empresa, us ho ben asseguro. M’he trobat amb ells durant la meva vida professional, exigint que quelcom que ells no saben ni fer (de fet, ni descriure completament) estigui funcionant l’endemà a canvi d’un preu que fa riure. I després encara es queixen que la informàtica no va.

Ni tant sols el blanc i negre és només bicolor. Hi ha grisos. I en època de Franco, quan molt poca gent volia veure els grisos, molt poca gent podia veure’ls però també hi havia mossos d’esquadra, com el que apareix a la fotografia. Durant la República es va mantenir el cos de mossos d’esquadra, creat després de la derrota del 1714, com una mena d’agents rurals a algunes zones de Catalunya. A l’esclatar la guerra civil, es van transformar en l’escorta oficial del President de la Generalitat, o sigui que van quedar confinats al Palau de la Generalitat i allà on anès Companys. Potser també escortaven els consellers, no ho sé. A la fotografia de Ramon de Bobes veiem clarament un mosso fent la seva feina amb l’aleshores Cap d’Estat. Franco, militar i amant de les tradicions castrenses, no va tenir cap problema en mantenir nominalment el cos i en fer-lo servir de manera protocolària.

Un cop més, trobo a faltar el geni Berlanga. D’aquesta història n’haguès tret una bona comèdia, a mig camí entre Bienvenido Mr. Marshall i La escopeta nacional.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s