Un altre capítol de l’univers Marvel, ple de bons efectes visuals, acció i entreteniment. Si no us agraden les pel·lis de superherois, ja podeu deixar de llegir.

Si en canvi aneu seguint el tema Marvel, agarreu-vos que cada cop exigeixen més de l’espectador. The Winter Soldier està farcida de referències a altres elements de la saga: els films de Thor, els d’Iron Man, la primera pel·lícula sobre el Captain America, la sèrie de televisió sobre SHIELD i, a l’escena que es pot veure després dels crèdits finals, als X-Men. O sigui que cada cop més aquest és un producte cap el seu nínxol de mercat i prou. Com tots, però em pregunto si James Bond o Tarzan haguessin arribat a ser els mites que són si els guionistes i els executius de màrqueting haguessin enrevesat tant la troca.

La pel·lícula, entesa com un espectacle d’acció, està força bé. Té un ritme trepidant i escenes francament aclaparadores. Un argument simple i típic i uns personatges clarament definits. A mi no m’ha agradat tant com el primer film del Capità Amèrica, precisament per aquesta sobre-abundància de moments d’acció que no et deixa temps ni per païr-ho tot ni per respirar. I a més hi ha la limitació de la durada de la pel·lícula.

The Winter Soldier dura una mica més de les dues hores, i això limita el què i el com es pot explicar. El mateix argument està molt millor definit a la primera temporada d’Agents of S.H.I.E.L.D., amb la que es creua la trama. I això em fa pensar que això de l’univers Marvel acabarà sent un grapat de sèries que es distribuiran per Netflix o canals de televisió de pagament, a la que trobin la manera de rendibilitzar-ho bé.

Adient per a cremar un parell d’hores i un munt d’adrenalina. Contraindicada si busqueu una pel·lícula: això és un episodi d’un serial.

Salut i sort,
Ivan.