Una història apassionant, una pel·lícula molt avorrida.
El tot és més important què la suma de les parts. Ho diuen els jardiners japonesos, els què defensen el joc col·lectiu al futbol i ho dic jo després d’haver vist The Monuments Men, un film què ho té gairebé tot excel·lent: interpretacions, ambientació i decorats, fotografia, diàlegs, guió… però que es fa llarguíssima.
Les dues hores què dura The Monuments Men estan farcides de molt bones escenes: com a mínim el reclutament de Matt Damon, l’entrenament de John Goodman, el primer intent de rescat de la Madonna de Bruges, la Nit de Nadal, una sorpresa nocturna al campament, un intercanvi de trets, i tres escenes de rescat d’obres d’art.
Però quan portes mig hora de pel·lícula penses què encara no ha passat res. I quan comencen a passar coses li falta la tensió, el punt de pebre necessari per a dotar-les d’emoció. Culpables? El director, el mateix George Clooney què també fa una interpretació insípida i què aconsegueix què la Cate Blanchett només estigui bé; i la banda sonora d’Alexandre Desplat, molt adient per acompanyar un film tranquil, però no una cursa desesperada enmig d’un seguit de batalles.
També he de dir què el que Clooney no ha sabut fer en quant a èpica i ritme, sí ho ha encertat en la part més íntima de The Monuments Men. A les escenes què he esmentat abans i a alguna més llueix i molt l’excel·lent repartiment què ha reclutat, entre ells el clàssic actor de repartiment Bob Balaban.
Adient pels amants de les anècdotes històriques, contraindicat pels del cinema bèlic.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!