Ara resulta què el pa amb tomàquet no és una invenció catalana. Ho diuen els de Som a temps, què fins ara s’ho havien callat amb no sé quina intenció, i se’n fa ressó l’ABC, sempre a l’aguait d’instruir la població sobre la realitat espanyola.
Als EUA hi ha molta gent, especialment jove, que quan els demanes que diguin un plat típic del seu país esmenten la pizza. I siguem honestos, no és un plat originari dels EUA, però són dels qui més la gaudeixen, per tant típic ho és! Si és bona i la saben apreciar, fan ben bé en reivindicar-la, no?
La veritat és que a mi tant se m’en fot, de qui el va inventar. Està boníssim (si el prepares bé, és clar) i ja es poden penjar medalles qui vulgui. Però el tema em fa moltíssima gràcia. Em recorda els escarafalls que fan alguns espanyols quan algun espanyol ilustre rep arreu del món el reconeixement que aquí li neguen. Això passa especialment amb els francesos, què reivindiquen com a propis gent què ha triomfat allí com en Picasso, l’actor Jean Reno, el Pedro Almodóvar, el futbolista i ara entrenador Luís Fernández, o els actuals primer ministre i l’alcaldesa de París.
Aquests molt civilitzats i tolerants espanyolets, en guàrdia davant dels nacionalismes identitaris i excloents, no dubten en autodefinir-se com ciutadans del món, però si a la cançó d’Eurovisió hi ha un vers en anglès llavors bramen com si acabessin de nàixer. I no em plantejo la possibilitat que algú què hagi nascut fora del territori espanyol o no tingui ambdós progenitors d’origen espanyol arribi a les més altes magistratures de l’Estat. De fet, crec què inclús hi ha algunes parts de l’Estat que tampoc acrediten prou bé l’espanyolitat…
A més, potser si què en Pujol i el Duran Lleida van fonamentar algunes reivindicacions en tradicions i històries del passat, però l’actual procés sobiranista empra un discurs enfocat cap el futur. Per tant aquesta aportació intel·lectual amb intencionalitat política em sembla força desenfocada i més aviat ridícula.
El què em sembla més substancial d’aquesta polèmica de pa sucat amb oli (una altra simple delícia gastronòmica, per cert) és què despulla la importància relativa de les identitats: els què només conceben les identitats com quelcom monolític i sense matisos, mira des d’amunt les dels altres; qui considera que la identitat no és més que la suma de moltes parts sense importar d’on vénen, accepta què totes són bàsicament el mateix.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!