Alguns eslògans són exageracions, altres són fum, i d’altres semblen una provocació al sarcasme.

Dissabte m’assebento què la universitat online de la Generalitat Valenciana, la VIU, es privatitza. És a dir, després de perdre un munt de diners, l’administració pública propietària la ven per un preu entre simbòlic i regalat, a un empresari amic. Ho explica Voro Maroto a ElDiario.es.

Com acostuma a passar a la pell del brau cada amo vol tenir el seu xiringuito i cada xiringuito prefereix fer les coses pel seu compte, competint en lloc de col·laborar amb els altres. Res a dir si ho fas amb els teus diners; molt discutible si administres els diners de tothom.

No sé perquè la VIU no ha funcionat, però potser és perquè la UOC estava primer i sembla què els alumnes en surten contents. Jo si més no estic content del què he pogut fer-hi com a alumne. I tampoc no sé com de bé li va a la UOC. Potser es podien haver fet més coses junts? Potser es podia haver buscat un nom què pogués aplegar dues sensibilitats? O potser a alguns els convenia continuar enfrontant dues sensibilitats. Curiosament, la UOC sembla què això no ho va patir amb la UNED.

En qualsevol cas, veiem un cas més d’hipocresia política: “mejor unidos” s’esvaeix com fum igual què els euros recaptats d’impostos què tots hem pagat. La unitat teòrica està molt bé però a la pràctica els què la defensen, quan s’ho poden permetre i els convé, també marxen pel seu compte.

Polítics de qualsevol costat, presidents de clubs de futbol o de l’escala de veïns, sempre què algun cap de xiringuito reclama unitat, el què demana és que el deixem manar sense emprenyar-lo amb les nostres molestes crítiques.

Salut i sort,
Ivan.