No m’agrada la seva actitud de diva a la Sara Montiel, ni el reality show que ha muntat amb el seu marit, ni molta de l’escenografia que ha muntat al seu voltant, però Alaska és sense cap mena de dubte la estrella del pop espanyol. La més carismàtica, la que s’ha reinventat més d’un cop, la que ha tret millor suc d’un bon grapat d’excel·lents cançons que ha tingut la sort de poder cantar. Si escrigués les seves cançons, diria que és la Madonna espanyola.

Però qui li escriu les cançons és Nacho Canut, un dels genis infravalorats del pop espanyol (el nostre Dave Stewart, continuant amb les comparacions fora d’òrbita) a qui va conèixer fa una pila d’anys quan trencaven tòpics des de la movida madrilenya. I Canut li ha servit en safata alguns himnes generacionals quan formava part dels Pegamoides primer i de Dinarama després, i dos dels millors àlbums del pop peninsular, cims de la música electrònica hispana: Naturaleza muerta i Arquitectura efímera.

Com que s’ha engreixat, porta molts anys als escenaris i està molt vista, ara ni Alaska ni Fangoria estan ben vistos. No queda bé dir que t’agraden. També, admetem-ho, els darrers àlbums han baixat una mica en qualitat. Però el cert és que aquí no valorem els veterans, els perseverants, els que porten tota la vida fent-ho bé. Volem cares noves i renovació. Em sembla injust sacrificar mites a l’altar d’una renovació de resultats, com a mínim, incerts. Però el cert és que aquesta excel·lent dona-espectacle i bona cantant és recordada per èxits ja antics, i que fites molt altes que ha enregistrat més tard són encara massa poc conegudes.

Us deixo amb el vídeo (la part visual és mediocre, ho sé) de Hombres. Els tòpics diuen que la música electrònica no destaca per les lletres ni la subtilesa. Fangoria continuen trencant tòpics.

Salut i sort,
Ivan.