Segur que ho heu vist a un munt de pelis americanes: la noia adolescent que està tristíssima i desesperada perquè ningú no la convida al ball de graduació i ella serà la única que es quedarà a casa mentre la resta del món surt a la foto. Bé, doncs aquesta adolescent histèrica és el Duran i Lleida.
Quan gent tant independentista com ell i la Joana Ortega s’apunten a la mani de la propera Diada és que les seves enquestes i els seus assessors els asseguren que serà una festa molt i molt grossa. Que ells dos serien els únics que no sortirien a la foto.
Bé, els únics de la foto dels “ens sentim catalans”. Hi ha un munt de catalans que són catalans (quedi clar que defenso la seva catalanitat) que prefereixen sortir a la foto dels “ens sentim espanyols, i som catalans i estem molt bé així”. Però no és d’identitats ni de sentiments del que vull parlar avui. Vull opinar, abans de saber quants serem dimarts al carrer, sobre el significat històric real de la manifestació.
Zero.
Zero vol dir que per si mateixa no tindrà cap efecte sobre l’estatut jurídic de Catalunya. No serà, per molt que ens vulguin vendre la moto des de determinats sectors, ni un important pas cap a la independència (si hi va una barbaritat de gent), ni la constatació del fracàs de la palla mental independentista (si passa tot el contrari). I no ho pot ser perquè una manifestació política és un gest polític, no és una acció política. No té conseqüencia pràctica. No senta precedent. No vincula ningú. No obliga ningú.
Els mateixos que acudiran a la manifestació a títol personal, són els que han recolzat amb els seus vots les lleis contra les que bramaran d’aquí quatre dies quan ens visitin els homes de negre del ministre Montoro. Votar és un acte. Parlar és un gest. En política, els gestos no són importants, són molt importants. Però no són decisius.
En aquest país, massa sovint els que no tallem el bacallà ens quedem servits amb els gestos ben bonics. No esperem gaudir de les postres amb les accions per a exigir la satisfacció.
Per tant, que tothom es mantingui conscient: passi el que passi dimarts, dimecres continuarem formant part d’Espanya. I per a que això canvii calen molts i molts actes d’uns pocs que mai no han defensat l’independentisme, i no em refereixo només a CiU, també al PSC (que oportunament acava d’enviar uns quants catalanistes al seu gulag particular), a Iniciativa i a un munt d’empresaris i poders fàctics que a Espanya viuen molt bé i ben a gust.
Per molts que siguem els que dimarts fem un gest ben important.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!