A títol personal

Escoltava ahir la Joana Ortega anunciant oficiosament la seva presència a títol personal, i la d’algun Conseller més, a alguna de les convocatòries sobiranistes de la Diada, i em venien algunes idees al cap.

La primera i més important és la distinció que fa aquesta senyora de la seva persona i la responsabilitat que ocupa actualment. Ni que fos esquizofrènica, sembla que en horari d’oficina recolza unes coses i quan surt del despatx pot donar suport a d’altres, que entren en conflicte amb les primeres. Les persones normals, vaja, els que no ens dediquem a la política, no entenem aquestes subtileses. Si hom ens té acostumats a que arriba tard a la feina, segurament ens farà esperar quan quedem per sopar. I si és un perepunyetes a l’hora de portar els comptes familiars, em jugo un pèsol que també ho serà a la seva activitat laboral.

Per tant, això de plegar de fer de polític responsable i començar a exercir de polític amb principis em sembla una bestiesa de l’alçada d’un campanar. Si institucionalment et grinyola el que penses, fes quelcom per a canviar l’estat de la qüestió, o dimiteix. Però no em vinguis, tu que t’has presentat voluntàriament a unes eleccions, amb objeccions de consciència a defensar públicament i de debó allò que creus què és bo. O no em vinguis amb romanços sobre què t’agradaria fer quan vas a signar, també voluntàriament, segons quins pactes.

Però, el catalanisme polític porta un segle jugant col·lectivament amb l’ambigüitat i no es decideix a tirar per cap camí amb decisió. D’aquesta manera, ni els electors ni els seus potencials socis se’l poden prendre gaire seriosament. I els polítics haurien d’aprendre que la gent ja comença a estar molt farta de tantes subtileses i prefereix l’aigua clara, que estem en crisi i el cava surt car.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

5 thoughts on “A títol personal

  1. Tot i que estic d’acord bona part del que vols dir, en la nostra vida privada sí que actuem amb aquestes subtileses. Perquè formem part de col·lectius, comunitats de veïns, llocs de treball, clubs de futbol, famílies, la parella… I de vegades els col·lectius dels que formem part no van ben bé alhora amb nosaltres.

    Quan al Sandruscu i a la seva colla se’ls acudeixi alguna altra genialitat potser tu, a títol personal, el poses verd. A títol personal, no com a representant del barcelonisme autèntic. I qualsevol altre dia que t’hagis de posar d’acord amb la parella per mirar una pel·lícula potser no us posareu d’acord i potser acabeu mirant la que ella volia. I potser tu després mires la que tu volies veure. A títol personal.

    Als polítics el que els mata es la manera rara que tenen de dir les coses que fan ells i que fa tothom.

    Altra cosa és si la Ortega pot presumir de sobiranista, que és el que pretén dient això. És clar que no. És com si tu diguessis que aniràs a veure la pel·lícula d’un director que no suportes però que té molta anomenada. I fas un cop de cap i hi vas en realitat, per a que no sigui dit.

    No ho has fet mai això?

  2. Joan Gaspart era muy aficionada al desdoblamiento, incluso el Gaspart socio estaba enfadado con el Gaspart presidente.

    Si vas a titulo personal vas de forma anónima y no lo sueltas en la prensa pues ese espacio mediático no te lo dan a titulo persona, los anuncios se pagan.

  3. Completament d’acord amb el que diu el francis: jo no puc ser cap portaveu del barcelonisme i per tant per mi no aplica; en Tito Vilanova si que podria soltar allò de a títol personal però aleshores patiria la manca de coherència (fixeu-vos que això és el que reclamo sistemàticament als polítics, a banda d’altres coses).

    Una altra cosa és fer concessions en una negociació, com en l’exemple que posa el Jordi sobre anar al cinema en parella o la hipocresia snob del és clar que m’agrada el Papanutis, jo sóc un cinèfil. Temes que també donen per a sucoses converses estivals.

  4. No hi ha cap diferència entre el que representa fer concessions en una negociació (amb algú altre o un col·lectiu) com en dius tu i encabat sostenir que la posició pròpia és una i la de tots dos, o tots cinc o tots cinc mil és una altra i dir que la posició institucional o col·lectiva és una i la teva, a títol personal és una altra. La publicitat de la posició no fa diferent el fet, és exactament el mateix fet amb publicitat. El tema és si després d’haver anat a veure la pel·lícula que volia ella pots anar-te queixant davant de qualsevol que tu no la volies veure.

    Però això, des del meu punt de vista, és un debat completament perifèric en aquest tema. A la senyora Ortega li retreuen falta de tremp nacional i ella, per demostrar que no és veritat, mira de fer-se passar com del grup dels sobiranistes. El tema és que ella (1) no forma part d’aquest grup i que (2) el que diu aquest grup és incoherent amb el que predica ella durant la resta de dies.

  5. Però més enllà de l’extesa sensació d’esgotament amb el model en què política i mèdia es retroalimenten, més enllà d’un malestar latent que no només es va fer visible l’any passat amb l’ocupació de centenars d’espais públics sinó també en cadascuna de les recents grans convocatòries populars, un altre factor preocupant semblaria derivar-se de la línia engegada des de fa anys pels grans grups de comunicació, a parer de diversos especialistes.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s