Des que els Eagles van establir el récord de Bob Beamon de discs venuts, la indústria musical ha sabut com vendre música com a xurros: barreja equilibrada de country, rock i pop, ensucrada per a que li agradi als que segueixen les recomanacions de 40 principales i semblants, i amb totes les arestes llimades per a que no molesti ningú.

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.