Continuu sense engrescar-me amb el Paul Auster, però aquest cop la cosa ha estat ben a prop.

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.