De moment tinc molt mala sort amb Paul Auster: dues lectures, dues decepcions. (Tot i que amb l’Auster editor he disfrutat de valent.)
Invisible està escrit d’una manera àgil i accessible per a tothom. I explica històries interessants que involucren personatges encara més interessants, amb matisos, amb contradiccions, amb sentiment. Però els arguments interessants
queden en un no res i els personatges, més que invisibles m’acaben resultant tramposos. I la trampa és mala companya en una novel·la.
Segurament és un problema meu personal: quan els personatges em resulten tramposos, desconnecto de la novel·la. Necessito creure’m la trama i els personatges. Em va passar amb Matrix i m’ha passat a Invisible. La sensació que la història que llegia ni era real ni tenia perquè ser-ho, que el que importa és el camí, la manera d’explicar-ho … funciona a la poesia, però només a la bona poesia.
I la manera en que està escrita Invisible és eficaç, però no magistral. I per tant per mi és una novel·la que surt d’una molt bona premisa però que no arriba enlloc.
Adient pels que tenen facilitat per completar els puzzles on falten peces. Contraindicada pels que mai no dubten.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!