El gènere d’espasa i bruixeria té un nou film al seu calaix, aquest cop basat en un nom mític dels videojocs.

Prince of Persia: The Sands of Time és una pel·lícula d’acció ambientada a l’antiga Pèrsia i amb tocs fantàstics per enmig. Com a homenatge al joc és excel·lent, ja que recrea tota la sèrie de salts i acrobàcies que calen per a avançar nivells, i també es reflecteix l’escenari de sol contra tothom que es donava molt sovint. Com a film d’acció, és típic de Hollywood.

I és que Hollywood sap molt bé d’on treu els dólars i què cal fer per a guanyar-ne més. A Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’actors estelars, bones coreografies d’acció, excel·lents efectes visuals i una ambientació majestuosa. I també veiem ballestes dos mil anys abans de la seva aparició, igual que amb la Secta dels Assassins i una iconografia típicament musulmana (incloent un número decimal!) que, tot cal dir-ho, és estèticament sensacional.

Tot i que el director de Prince of Persia: The Sands of Time és el molt competent Mike Newell (a qui mai no li agrairé prou Four Weddings and a Funeral), el veritable autor no és altre que Jerry Bruckheimer, que aporta al film la seva marca clàssica: espectacularitat, més espectacularitat, un guió feble, i alguna que altra garrotada als governs. Que un executiu de Hollywood es dediqui a escampar ideologies àcrates (o neoliberals, que s’hi toquen) és digne d’estudi.

Gràcies a Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’una interpretació sosa del Jake Gyllenhaal, que haurà guanyat prou diners com per decidir amb calma futurs projectes; una d’encarcarada de la bella Gemma Arterton; una d’excel·lent com a contrapunt còmic de l’Alfred Molina i una de rutinària de Ben Kingsley. Com acostuma a passar-me amb els films de Hollywood, tinc la sensació que es podia haver fet més amb aquell pressupost.

Adient si disfruteu amb els còmics de Conan o amb pel·lícules com The Mummy. Contraindicada per a friquis de la Història Antiga.

Salut i sort,
Ivan.