Com ja vaig dir, el Bryan Ferry ha publicat nou àlbum.

La veritat és que m’ha decebut força. No és que esperi gaire sorpreses d’algú que ja ha complert els seixanta-cinc, però és que el que acaba de lliurar és exactament el mateix que feia fa vint anys. Molt ben fet, això sí.

Podeu escoltar Olympia a la web d’El País. Descobrireu una desena d’elegants cançons pop. Olympia comença amb temes amb ritme i grapa, però mica en mica va caient en una pesada languidesa que avorreix espantosament. Escoltar You Can Dance, Me Oh My o Shameless és molt agradable, però si es recorre l’àlbum de cap a peus totes les cançons sonen igual: mateixos cors femenins, mateixa guitarra, elèctrica, mateixa veu suau, mateixos arranjaments. Impecablement monòton.

Les balades són, sorprenentment en un crooner excel·lentíssim, el pitjor d’Olympia. Salvo Reason or Rhyme gràcies als seus passatges instrumentals presidits per la guitarra inconfusible del David Gilmour. A més de l’ex-Pink Floyd també col·laboren a Olympia el mai prou valorat Nile Rogers i un Brian Eno amb qui el Bryan Ferry fa quaranta anys va trencar peres a Roxy Music. La vida dóna moltes voltes.

Adient per a incondicionals del dandy per excel·lència del pop. Contraindicat per a esperits inquiets.

Salut i sort,
Ivan.