Chick Corea va oferir al Palau un d’aquells concerts que recordes tota la vida.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.