Concerts

Llegeixo a El País una curiosa crítica del Rodrigo Carrizo Couto a les condicions que imposa el meu admiradíssim Keith Jarrett.

El Rodrigo es queixa perquè l’artista ha demanat que la gent s’abstingui de fer soroll durant el concert (ja sabeu: mòbils, tos irreprimible i continuada, …) i també de fer fotografies (el pianista ha estat de baixa gairebé dos anys degut a una malaltia als ulls). En la seva opinió, això és contrari als drets humans dels pagadors d’entrades al voltant dels dos-cents euros.

La meva opinió (i també la d’alguns dels que comenten la seva columna) és que si els artistes tinguessin aquesta actitud més sovint, determinats espectacles tornarien a pagar la pena. El començament del concert de Marlango al Liceu va ser lamentable, igual que recordo els darrers cops que he anat al cinema.

Afegeixo un fet probablement anecdòtic. El mestre Jarrett, segons s’aprecia a la fotografia de l’article (és el de més a l’esquerra), pateix segurament la mateixa afecció que un altre músic que a la seva joventut era negre i va acabar emblanquit.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

4 thoughts on “Concerts

  1. Si un músico no puede pedir silencio ya me diras . En un concierto Kiko Veneno dijo que el era el cantante , se ve que la gente le cantaba todas las canciones y era imposible escuchar nada. Yo soy un maniatico del silencio , algo fuera de lo normal soy el Monk ( http://es.wikipedia.org/wiki/Monk) del silencio, Cuando voy al barça me molesta la gente que anima.

  2. La pitjor experiència que he patit va ser a un concert de B. B. King, on un impresentable es dedicava a xiular de manera compulsiva. Xiular amb els dits ficats a la boca per a poder fer bon soroll. Vam haver de canviar de lloc.

    Corregeixo: la pitjor va ser la vegada que vaig anar a un concert dels U2 i el grup amb el que anava es va dedicar a petar la xerrada i cantar cançons de Las Grecas. Sobre perquè vaig anar amb aquella gent, he de dir que tenia coartada.

  3. De fet el Rodrigo Carrizo Couto aquest es queixa que no l’han acreditat com a periodista (a ell!!!) i que ha hagut de pagar la seva entrada com tothom. No té costum i li surt per aquí.

    Potser és el fet de tenir dues nenes a casa i el brogit que comporten però trobo que el silenci és un valor en crisi. Fil musical tothora allí on no fa cap falta, televisors que ningú mira engegats en qualsevol local, gent parlat per telèfon a viva veu a un pam de la teva orella. Aplaudiments als enterraments…

    “El silenci és una cosa molt seriosa. Un grup de persones -reduït o multitudinari- en silenci impresiona més que un grup de persones que aplaudeix rabiosament. Però cada cop hi ha més gent que considera que el silenci és poca cosa (…) Si això continua així em temo molt que aviat trobarem, en algun enterrament, gent que també considerarà que els aplaudiments són poca cosa i acompanyaran el taüt amb cants d”oé, oé, oééé´’ o, un cop posats, fent l’onada entre el tanatori i el cementiri.” Q. Monzó.

  4. ¿¿¿¿¿Aplaudiments als enterraments?????

    Hace poco leí un cuento en el que se decía algo así ,” el día de tu entierro mucha de la gente que dejara todo lo que esta haciendo para no perdérselo es la misma que si la llamas un día por alguna necesidad estará muy ocupada y les será imposible.”

    Y encima ahora aplauden.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s