Llibertat i prohibicions

El Periódico proposa una reflexió interessant sobre la tendència actual a voler que les lleis solucionin totes les situacions que ens disguesten, prohibint tot allò que no ens agrada que passi.

Si bé l’editorial no aprofundeix en el tema, l’article del Manuel-Reyes Mate proporciona un punt de vista que a mi no m’havia passat pel cap, i l’anécdota que va patir una ciutadana a Lleida ilustra l’estat de la tolerància i la bona educació a casa nostra.

Penso que la Política està en crisi. La credibilitat de la professió està sota mínims deguda a una sèrie de raons que inclouen la manca d’honradesa d’alguns polítics destacats, el funcionament jeràrquic i poc democràtic de la immensa majoria de partits, i una aclaparadora manca de qualitat en el planter actual de polítics.

I davant d’aquesta manca de prestigi, alguns polítics han decidit que han de fer alguna cosa. Qui té un martell només veu claus; els informàtics tot ho arreglem amb programes que calculin i ajudin a gestionar, i els que treballen al voltant de les lleis es pensen que legislant, parlant a institucions i escrivint a butlletins oficials, solucionen problemes reals. I si la qüestió porta polèmica, a més surten a la tele.

Però la vida és molt més complexa que tot això i la única llei que sempre es compleix és la de la gravetat. De lladres, assassins i prostitutes n’hi ha hagut sempre, haguessin o no lleis que condemnessin aquestes activitats, i independentment dels càstigs estipulats.

Són les modes, les circumstàncies socials, els exemples d’èxit que veu la gent, i els nivells d’educació i cultura els que han fet que costums com el batre’s en duel a mort, vestir barret, caminar sense camisa a l’estiu, o llençar les escombreries en contenidors especials hagi canviat de normal a obsolet, o a l’inrevés. Les lleis serveixen només per a recolzar la policia davant del jutge quan presenta algú acusat d’infringir l’ordenament cívic que tots mantenim, reflectit en el corpus jurídic.

Tots els pares promulguen lleis que obliguen els nens a no fer això o allò. I tots passen moltíssimes hores al darrera convencent-los per a que no ho facin, independentment de les normes que han instaurat abans. Però quan creixen, si es dediquen a la Política, ho obliden.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

13 thoughts on “Llibertat i prohibicions

  1. Noi, trobo que aquesta reflexió de El Periódico no és altra cosa que un intent de convertir el seu posicionament en una matèria concreta (la cosa torera) en categoria.

    Però El Periódico no va fer aquesta reflexió quan la llei de protecció dels animals va prohibir la matança del porc tradicional, que fa espectacle de l’escorxament d’un animal. Els seus arguments en aquell moment van ser els mateixos que ara tenien els abolicionistes de la fiesta: progrés moral, etc.

    Quan les coses són moralment reprobables o perjudiquen de forma extrema els altres han d’estar prohibides o perseguides oi? Ha d’estar prohibit matar gent o violar o torturar o assetjar o discriminar o privar algú dels drets que té reconeguts. Estem d’acord oi?

    També estarem d’acord que ningú s’ha de ficar en el que fa cadascú si no perjudica ningú ni hi ha dany moral. Si simplement són collonades que no t’agraden.

    Perjudica algú la fiesta? Hi ha dany moral? A tu què et sembla? La qüestió és si hi ha dany moral i s’ha de tolerat la tortura d’uns pocs toros per al gaudi també d’uns pocs.

    Passa que n’hi ha una colla que troba que no n’hi ha per tant d’això dels toros, que no perjudica ningú (bé al toro, però són pocs), afecta poca gent i, sobretot, sobretot, sobretot, és un símbol espanyol i la pots liar de veres si el toques.

    I si tens el xip PSC d’entendre’t amb les espanyes com té El Periódico la última cosa de que tens ganes és d’encendre l’espanyolitat latent.

  2. Sí, ja ho sé que el que t’ha cridat l’atenció és la reflexió de fons. Però aquesta reflexió només està originada pels bous. I comença amb una frase que he sentit massa i que no comparteixo en absolut:

    “No era necessària la prohibició per rematar la fiesta en un territori on ja s’anava morint”

    Això és una barbaritat. Justament les corrides de bous a Catalunya són un quasi-cadàver que fa molts anys que és en coma, en estat vegetal, i que el sr. Balanyà no deixa morir. Si aquest bon home considerès que amb els toros hi ha de guanyar diners faria temps que hauria tancar la plaça.

    I la qüestió era si se li havia de fer l’eutanàsia ara o si s’havia de permetre que el sofert familiar mantingués l’espectacle artificialment amb vida a costa dels toros.

  3. Es un tema interesante Lucia Solis lo toca en su blog

    http://luciasolisc.blogspot.com/

    Yo hable el otro día de la Coacción en el mio , hay leyes son imprescindibles y hay grados de prohibición , la gente tiene diferentes sensibilidades y hay que decidir de una forma democrática. Excesos , injusticias …. si claro y diferentes opiniones, pero es el juego. El problema es en mi opinión es que alguien vaya con la verdad absoluta como bandera, pero mientras exista el debate y el enfrentamiento dialéctico las decisiones me parecen bien , estando o no de acuerdo en el resultado, en este caso entiendo la postura de las dos partes pero se voto y gano una.

    Luego el perich dice algo sobre lo que tendríamos que reflexionar

  4. Agraeixo al francis black la referència al mestre Perich, que reflecteix perfectament el que jo volia expressar. Als EUA el cartell diria alguna cosa així com “beyond this point, walk at your own risk”. Aquí volem legislar el sentit comú.

    Amb el que diu el Jordi d’avançar moralment, etc., també estic d’acord, però això ja ho deixo per a cada prohibició en concret. Dels bous ja he escrit el que penso; d’anar per la Rambla sense samarreta també ho he escrit per algun lloc (em sembla una bajenada que ho prohibeixin); em sembla bé que es prohibeixi als motoristes circular sense casc o als conductors fer-ho beguts (perquè el cost de les conseqüències de la seva temeritat afecta d’altres).

    Però, crec que els legisladors tendeixen a pensar que amb la seva activitat són perfectament capaços d’arreglar el món. I no.

    Per cert, El Periódico també es va posicionar a favor de prohibir passejar vestit de manera “indecorosa” o “massa poc formal”. Cadascú arrastra les seves pròpies contradiccions, i motivacions.

    1. “Per cert, El Periódico també es va posicionar a favor de prohibir passejar vestit de manera “indecorosa” o “massa poc formal”. Cadascú arrastra les seves pròpies contradiccions, i motivacions.”

      De veres? Aquesta és deliciosa.

      Parles de toros i resulta que anem massa lluny volent reglamentar i prohibir qualsevol cosa. Parles d’anar sense samarreta i cal reglamentar, prohibir, multar i el que calgui.

      Maco, maco.

  5. Realmente los limites son subjetivos a mi me molesta mucho la gente que come sin camiseta en los chiringuitos de la playa, si fuera legislador lo prohibía pero como titular en un diario queda bastante duro, por contra creo que tomar el sol desnudo es agradable y lógico y que todas las playa podrían ser perfectamente mixtas ( y taparse para comer) . Bien pues muchas veces en la playa veo a algún hombre mayor comiendo sin camiseta y pienso , si ahora me quito el bañador y me meto en el mar , me llamara degenerando asqueroso.

    El otro día un tío insulto y agredió a dos chicas en un restaurante, se ve que no le molo que se besaran , muy bien era por ser dos tías y el tío era un homofogo pero hay veces que vas en el metro y una pareja hetero te montan la escénica a cincuenta centímetros y la escena es violenta , ¿prohibimos los besos en metro ? No es tanto un tema de derechos y obligaciones como de buena voluntad y convivencia, pero es difícil.

  6. Posats a seguir donant exemples, a mi em sembla que està malament menjar en públic sense respectar un mínim d’higiene (aquí entra el tema samarreta, i també d’altres menys habituals); tampoc no està bé pixar al carrer; ni circular en moto per les voreres; ni fer publicitat prometent que regalaràs el producte si Espanya guanya el Mundial i després buscar excuses de mal pagador; per no tornar al clàssic del jovent que ens obliga a escoltar la seva sel·lecció musical als espais públics.

    Dubto que en la majoria d’aquests casos una prohibició legal específica sigui pertinent. Crec que les regulacions són prou àmplies com per a que l’autoritat competent (el propietari del local, el vigilant del metro, la policia, etc.) cridi l’atenció a l’infractor. Estic convençut que sancions de sis-cents euros (i n’hi ha de molt superiors) per aquests temes són ridícules (per elevades). I que el problema gros és que la bona educació envers els nostres veïns està passada de moda.

  7. En totes aquestes coses en les que seria d’aplicació l’ordenança aquella del civisme la qüestió no és que els legisladors i els responsables polítics no sàpiguen fer altra cosa que normes i lleis i per això es dediquin a tractar de reglamentar.

    Diria que el raonament, més simple que això, és que aquestes conductes passen perquè és còmode fer-les i resten impunes, no et passa res si et pixes on et sembla bé o si vas amb la moto per la vorera.

    Està clar que si cada cop que una moto s’enfila per la vorera ve un urbà darrera i li clava 200€ de multa i a sobre es poden cobrar al cap del temps deixa d’haver-hi motos per la vorera, oi? El tema s’arregla per por de la sanció.

    El cas és que aleshores fan normes per a que aquestes conductes siguin sancionables, per a que hi hagi un càstig a l’infractor. Però com que no hi ha ni mitjans ni ganes d’empaitar a l’infractor, totes les normes queden com un brindis al sol (noteu la metàfora torera :-).

    No són ganes de reglamentar. Són ganes de demostrar que fas alguna cosa però sense haver-te de gastar els diners que costaria fer complir les normes que fas.

  8. Jordi, tens raons en tot el que dius, però el quadre de sancions ha de ser proporcionals a la falta, sinó sembla absurd; i a més aquestes conductes que són tant llamineres si no hi ha sanció, per la pròpia dificultat de la seva detecció, s’han de combatre amb la seducció de l’educació.

    Un altre tema és que hagi gent immune a l’educació.

    1. Sí, és veritat, les sancions haurien de ser proporcionals però la falta de proporcionalitat és la única cosa que li queda a qui fa la norma per demostrar que aquella cosa li importa molt i molt.

      Qüestió d’educació? Potser sí. Educats com són nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?

      Doncs quan t’hi fixes ben fixat resulta que nord enllà, on la gent sol ser més educadeta en aquest sentit que parlem (busca papers a terra a Suïssa), el que passa en realitat és que quan n’hi ha un que no n’és li cau un senyor puro. I quan van al sud, on les normes són més aviat orientatives sovint aquesta gent tan educada a casa seva es dediquen a esbravar-se i fer el gamberro.

  9. Més presència policial nord enllà, incloent la local? No m’havia fixat pas, però és possible.

    Completament d’acord que quan viatgen al sud … s’assilvestren.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s