Una entitat tant complexa, gran i plural com és un país, es pot representar bé?
La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.
Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.
Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.
Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.
Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!