La versió que es va estrenar originalment el 1.982 de Blade Runner va incorporar poques però interessants diferències respecte del work-in-progress que s’havia proposat a panells d’espectadors.

Aquest article està pensat per a gent que ja ha vist alguna versió de Blade Runner, i per tant està ple de spoilers.

La primera diferència la veiem en els primers fotogrames de la pel·lícula, on la definició de diccionari de replicant és substituida per un text que explica el que són els replicants i quin és l’estat del món en el temps de l’acció.

La segona diferència són les escenes de més violència, que són suavitzades. Això inclou els assassinats de Holden, Eldon Tyrrell, Pris, i el combat amb Roy, especialment l’escena del clau a la mà.

Però el pitjor afegit a Blade Runner és la veu en off del Harrison Ford. No és culpa de la dicció de l’actor, sinó un error de concepte: la poesia, quan s’explica, perd la gràcia. I Blade Runner és ciència ficció en el sentit més poètic que hi ha, demanar-se com explica Deckard a l’escena del terrat amb Roy Batty, qui som, d’on venim, i què serà de nosaltres.

A més, el final s’allarga amb una seqüència que ens mostra la fugida de la feliç parella, alliberats de la por i el destí que compartien els replicants.

Blade Runner queda així com un film fosc, cru, amarg, i molt suggerent, però rematat amb un final de dolça rebeldia. Un carpe diem cridat per resistir el sistema i els condicionants imposats, emés per personatges tant descreguts i tant de tornada de tot que aquest final optimista i assolellat cruix sense remei possible. Estem parlant del món post-nuclear on potser els androides somnien amb ovelles elèctriques, no de Good Will Hunting o Dead Poets Society.

El Ridley Scott diu a la introducció que no considera aquesta versió gens satisfactòria. Crec que és l’únic en tenir aquesta opinió.

Adient per a somniar en naus espacials en flames més enllà d’Orion. Contraindicat per a ganduls mentals.

Salut i sort,
Ivan.