Blade Runner: The Workprint és la versió que es va presentar en sessions privades abans de l’estrena comercial de la pel·lícula, i que durant tres dies, al cap de 10 anys de l’estrena, es va projectar a un cinema de San Francisco.

Aquest article està pensat per a gent que ja ha vist alguna versió de Blade Runner, i per tant està ple de spoilers.

Al primer moment del film apareix l’entrada de replicant a un suposat New American Dictionary. Aquest neologisme, que esdevindrà clàssic, esborra els termes androide i andy de Do Androids Dream of Electric Sheep; igual que Blade Runner, no se sap perquè, substitueix bounty hunter, terme molt més aclaridor.

El guió de Hampton Fancher i David Webb Peoples va prescindir de parts fonamentals de la novel·la, com són la importància dels animals domèstics (que s’intueix a l’escena del mussol), la dona de Deckard (que li afegeix matisos a l’angoixa del protagonista) i tot el que envolta el mercerisme.

A canvi, a Blade Runner s’emfatitza la caceria dels androides, però no s’explica perquè Deckard ja està cansat de la feina, més enllà de la queixa sobre el baix sou, i el tema dels remordiments no apareix per enlloc.

En Víctor demanava quants androides havia al film. Es mantenen els personatges de Rachel, Roy Batty, Pris i Leon Volokov (al film el cognom és Kowalski). Dels personatges de Lula i l’esposa de Baty sorgeix el de Zhora al film. I com que es suprimeix la cantant d’ópera també desapareixen els que estan relacionats amb el seu retirement.

Però per mi el detall que resulta més important al retallar-lo és el personatge de Phil Resch, l’altre bounty hunter amb el que té la conversa sobre la vinculació sentimental amb els androides.

La resta de variacions respecte la novel·la, són purament estètiques i de detall. Les diferències amb les altres versions de Blade Runner les aniré comentant en els articles corresponents. Aquí només senyalo que en el moment de la pre-estrena Vangelis encara no havia enllestit la part corresponent a l’enfrontament final entre Rick y Roy, i van haver de posar una banda sonora típica de suspense.

El Ridley Scott diu a la introducció que aquesta versió s’ha de contemplar com un producte inacabat (work-in-progress) cosa que s’aprecia molt bé en que per exemple en els crèdits només apareix el Harrison Ford, però jo crec què ja així era un film extraordinari.

Adient per a apreciar la traducció d’una obra mestra literària a una de cinematogràfica. Contraindicat si no us agrada el cinema negre.

Salut i sort,
Ivan.