La sentència d’Egunkaria

Set anys després del tancament del diari Egunkaria, els tribunals dictaminen que no va ser ajustat a dret.

Set anys per decidir. Set anys sense poder fer rutllar l’empresa: d’oportunitats de mercat perdudes, de projectes frustrats, d’inversions impossibles. Set anys de plans personals girats: hipoteques que pagar d’una altra manera, anys d’assentament o de consolidació professional, anys entre el vigor laboral o la jubilació, entre la llibertat d’escollir o l’haver de pensar en els fills. Set anys és el que haurà estat Laporta al capdavant del Barça; el que triguen en promig els estudiants d’enginyeries en treure’s la carrera, el temps que va passar entre la mort de Franco i l’elecció de Felipe González, el que porten els americans a l’Irak. Set anys són molts anys.

Digueu-me ingenu, però jo em pensava que la gent que té grans responsabilitats feien cas del que a mi m’havien ensenyat a escola: pensar abans de fer. Pensar abans de tancar un mitjà de comunicació, pensar abans de censurar, pensar abans d’eliminar una llibertat fonamental. Pensar vol dir no prendre decisions a la lleugera, fer-ho només si ho veus clar. I quan és un tema així de gros, molt clar. Però Escolar.net cita cinc paràgrafs especialment significatius de la sentència sobre com s’ha instruit el cas i desmenteix categòricament aquest supòsit.

Però la sentència del tribunal és claríssima i duríssima pel sistema judicial. Coincideixo amb Quien mucho abarca en valorar la gravetat de la menció explícita al tema de les tortures a persones sota custòdia policial.

És un dictamen que no ens ha de deixar indiferents en un moment en que la vida judicial del país és trascendent: jutges jutjats per voler jutjar, lleis examinades per un comitè (perdó: tribunal) després de ser aprovades legislativament i en referèndum, peticions de judicis express per a poder tancar pàgines web, etc., fan que la impressió que dóna l’aparell judicial espanyol no sigui gens tranquilitzadora.

Ser un Estat de Dret no només implica tenir lleis i tribunals. Significa poder confiar en ells. Que tothom pugui confiar en ells. Que ningú s’enganyi: el moment polític que estem vivint és crític.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

6 thoughts on “La sentència d’Egunkaria

  1. Si teniu 30 minuts i estòmac, el Martxelo Otamendi, director de Berria i exdirector d’Egunkaria, explica en l’entrevista que li va fer Josep Cuní al gener d’on venen els nens i qui són els reis.

    Si no teniu prou temps o prou estòmac, l’editorial de Vilaweb de fa un parell de dies també fa el fet.

  2. francis,
    Creo que el Estado de Derecho, como la honradez de las los representantes políticos, es algo que debe estar sujeto a permanente escrutinio y análisis.

    Y me temo que hay suficientes ejemplos como para dictaminar que la salud del paciente no es ni óptima. Eso sí, aún no tenemos un cadáver entre manos.

  3. Si voleu un referent històric, als anys 70 es va tancar i es va volar (literalment) l’edifici del diari “Madrid”. Ja amb la democràcia es va haver d’imdennitzar els propietaris. La comparativa és odiosa, però real. Per cert, el poder judicial està completament podrit per la seva extremada politització. Es va refundar el poder polític, es va refundar l’exèrcit, però no s’ha tocat el judicial. Així és com permetem una tercera càmera (tribunal constitucional) no electa i sotmesa a la subhasta política.
    Com diu el gran Forges “País”.

  4. Em temo que l’Estat de Dret de dret ha demostrat ser abastament compatible amb les repetides denúncies de tortures dels informes anuals d’Amnistia Internacional.

    O amb que un jutge pugui decidir en certes matèries que les proves no importen i que, si cal, fins i tot pugui canviar-ne el significat i dir blanc quan les proves diuen negre. Cosa que sigui dita de pas, li ha representat a l’Estat espanyol algunes condemnes del Tribunal d’Estrasburg.

    L’afirmació del senador nordamericà aquell que deia al 1917 que The first casualty when war comes, is truth s’aplica no només a la guerra sinó a unes quantes matèries sensibles. La guerra contra el terrorisme posem per cas.

    Sí, ens guiem per lleis, però fem lleis tortuoses que suspenen els drets dels sospitosos de saludats del sospitòs. Que proporcionen empara a l’abús. I que qui denúncia -no gaire gent- corre perill de ser titllat de moltes coses lletges i molt gruixudes. Perquè ja se sap que els tribunals excepcionals (l’Audiència Nacional) i les lleis excepcionals (les antiterroristes i assimilades) són fetes per protegir la societat del pitjor malfactor.

    El telenotícies fa uns dies ens oferia una aclaridora entrevista amb el jutge de l’Audiència Nacional de l’11-S que ens ho explica. Literal: al ciudadano le puede parecer extraño pero es preferible que detengamos a treinta condenemos a tres y no haya un atentado a que haya un atentado y detengamos a veinte (cap el minut 6:00).

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s