Llegeixo a El País que ja es poden trobar websites escrits en la llengua Na’vi, inventada expressament pel film Avatar.

I em demano què és el que motiva algú capaç d’aprendre un idioma a esforçar-se en aprendre’n un d’artificial, de ficció, igual que l’èlfic o el klingon, en lloc d’un idioma de debó com poden ser el francès, el xinès o el català.

Potser són les ganes de ser diferent, original. Potser és la por de si no aconsegueixes parlar amb un mínim de fluidesa i correcció un idioma real, mentre que un de ficció ningú no sabrà mai que no te n’has sortit. Potser és que el frikisme tira més que no l’ànsia de comunicació. O que els elfs i els alienígenes motiven més que Baudelaire, Li Po o Rodoreda. La qüestió és que hi ha una fracció mínima de població que pren aquesta opció.

En qualsevol cas, reconec que l’encant que pot tenir davant de segons quina trekkie el poder parlar-li en klingon és, en determinats moments, un argument incontestable. Així com el de liderar una colla de fanàtics de tal o qual afició, que emplenen molt més la quotidianitat emocional que no pas la possibilitat de comunicar-te en un futur més o menys llunyà amb gent d’un país que ves a saber si arribaràs o no a conèixer. El gust per viatjar tampoc no està tant extés, i molt menys el de sortir del circuit dels viatges organitzats amb traducció oficial del guia.

I cal també tenir en compte que aquests idiomes ficticis i que s’han dissenyat de manera individual i racional són segurament molt més senzills d’aprendre que no pas aquests invents consensuats democràticament i que portem mil anys en desenvolupament constant i inacabat, que són plens d’excepcions, irregularitats i conjugacions i declinacions que no hi ha altra manera d’aprendre que no sigui l’avorridíssima memorització. Long live the Phrasal Verbs!

Si us voleu endinsar dins els encants de l’idioma na’vi, podeu adreçar-vos a aquesta pàgina d’aprenentatge del na’vi, i trobareu també lliçons en video publicades a Youtube.

De totes maneres, no seré pas jo qui ho critiqui. La Vio es va haver d’esforçar a la botiga del Brittish Museum per treure’m del cap la compra d’un manual per entendre els jeroglífics egipcis. Al final, com diu el Xavier Theros, el que més cal per parlar una llengua són ganes.

Salut i sort,
Ivan.