Dances With Wolves amb ambientació i pressupost Star Wars, de la mà de James Cameron.

Sóc fan del cinema de James Cameron. Totes les seves pel·lícules segueixen el mateix patró reconeixible: història senzilla que enfronta personatges de marcada personalitat amb situacions límit, adornades amb algun tema més profund de manera molt subtil (la humanitat a Terminator, justícia social a Titanic, l’ecologisme a Abyss) i un gran sentit de l’espectacle. Savia que Avatar m’agradaria.

I Avatar no defrauda. Si de cas, enganyen les crítiques, que erròniament l’etiqueten com un film de ciència ficció, quan només té ambientació futurista. Resulta que Avatar, com Star Wars, és un western. L’exèrcit envia a l’oficial que ha quedat malferit en una batalla anterior a la frontera amb els indígenes, per a preparar el camí per a la colonització. I després passa el que passa, que sense alguns elements decoratius superficials és prou semblant a l’oscaritzada i ja clàssica Dances With Wolves.

Per tant d’Avatar podeu esperar aventures, una trama romàntica, un missatge ecologista barrejat també amb una patina d’espiritualitat panteïsta (he anomenat abans Star Wars?) i, si, moltíssims efectes especials. Efectes que no són part essencial del film, sinó que estan posats al servei de la narració. Els efectes visuals i la infografia ens deixen bocabadats, però el film no és una excusa per a lluir talent en disseny gràfic i potència de càlcul, sinó que la pel·lícula es recolza en aquesta vessant per a poder ser molt més espectacular i versemblant.

Versemblant perquè veure alienígenes amb aspecte humà és ben extrany; versemblant perquè quan planteges segons quines connexions místiques-biològiques és lícit plantejar excepcions (les illes) a la física newtoniana; i versemblant perquè en cap moment veus els efectes especials: veus naus que encara no es fabriquen i plantes i animals que són molt lluny, però no es veu cap dibuix per ordenador.

La cinta dura tres hores i em va semblar com a molt una hora. Vigor narratiu del primer al darrer instant, imprescindible per altra banda per a sostenir un dels guions més simples que veureu mai a una pantalla de cinema. Perquè Avatar s’ha de veure al cinema i en 3D: paga la pena.

Per últim, una consideració estríctament empresarial. Mentre uns demanen que es retallin drets civils per a preservar la cultura, James Cameron ha convençut un grup d’inversors per a soltar més de dos-cents milions de dòlars per a rodar una pel·lícula. Ha batut per segona vegada tots els registres de cost d’un film. I ha tornat a fer guanyar diners fins a les orelles als seus inversors. Que n’aprenguin.

El trailer el podeu veure a Youtube, o bé podeu anar a la web oficial d’Avatar i gaudir de la seva banda sonora.

Adient per a gaudir d’un espectacle màxim durant tres hores. Contraindicada a cínics i nihilistes.

Salut i sort,
Ivan.