Si pensaveu que ja havia complert la meva quota de cinema de pingüins, estaveu molt equivocats.
Happy Feet (2006) reprén el tema engegat per El viaje del Emperador (2005) i el desenvolupa en una història que, com és obligatori en les cintes adreçades a la canalla, conté diverses lectures i ensenyaments.
El primer que cal destacar de Happy Feet és que és un excel·lent musical. A més d’una banda sonora pròpia, fa el mateix que ja van aconseguir Moulin Rouge i Shrek, incorpora en el seu discurs diverses cançons que, de manera natural, ajuden a explicar la trama. Això és evident si més no a la versió original. Complementant la música, unes coreografies sensacionals (tant pel divertides com pel ben aconseguides tècnicament) que són el primer homenatge cinematogràfic de la pel·lícula.
Happy Feet explica una història de superació personal, de lluita d’acceptació per ser diferent, molt necessària en els temps que vivim. També hi ha el previsible missatge ecologista, mostrat d’una manera més crua de la que m’esperava. I hi ha la lliçó de l’acceptació d’aquells que són diferents o no comprenem, tant necessària com la primera.
Happy Feet és excel·lent alhora d’apropar els pingüins a referents humans. Des de l’escola fins la pandilla de puertoriquenys (l’homenatge a West Side Story) passant pel predicador o els vells puritans, reconeixem amb molta facilitat personatges humans en pingüins. Ah, i Elvis, efectivament, viu: a l’Antàrtida i reencarnat en pingüí.
Gràficament, és senzillament perfecta. Hi ha personatges en que han volgut que es notés que són dibuixos, i n’hi ha d’altres (els lleons marins, especialment) que semblen retratats. L’efecte d’incloure imatges reals en determinades escenes multiplica l’espectacularitat del dibuix. Comparar-ho amb El viaje del emperador és un plaer inexcusable.
Malauradament, la pel·lícula s’allarga un pèl massa sense controlar bé el ritme narratiu, i acabes agraïnt que per fi s’acabi.
Adient per a passar dues hores molt entretingudes. Contraindicat si sou amants dels zoos i aquariums.
Salut i sort,
Ivan.
Digues la teva!