El 2007 ens ha deixat un bon grapat de bons discos, i un d’ells ha estat aquest Easy Tiger de Ryan Adams.

Ryan Adams, aquest cop en solitari, ofereix un ampli recull de cançons musicalment relaxades però amb lletres torturades. Referències religioses, socials i amoroses que remeten a dubtes permanents i preguntes que mai no es responen del tot. En el tall amb que acaba el disc, la melancòlica i desgarrada I Taught Myself How To Grow Old, demostra a més nivell de molt bon cantant, quelcom que fins ara li trobava a faltar.

Els que diuen que Ryan Adams és el successor de Neil Young a la música americana tenen en Easy Tiger un argument amb força: el to, la diversitat de registres, les gotes de lirisme, les consignes directes i els versos que no entén ningú són evidències a favor. En contra, Easy Tiger és com gairebé tots els de Ryan Adams un àlbum exquisitament produit i en el que sempre tens la certesa que allà s’ha anat amb molt de compte a l’enregistrar-ho. A Neil li sobraria la meitat de la banda, molts dels arrenjaments, gairebé totes les veus d’acompanyament, i absolutament totes les (poques) gotes de pop d’aquest disc.

Easy Tiger navega del country de Pearls on a String, al rock de Two Hearts, passant pel mid-tempo de Oh My God, Whatever, Etc., o el folk descarat de These Girls.

Contraindicat per acompanyar una sessió d’aeròbic; adient pels que preferiu el tai-chi.

Salut i sort,
Ivan.