Thriller

El context

La tardor del 1982, fa un quart de segle d’això, Espanya encara estava conmocionada pel fracàs de la selecció espanyola al campionat mundial de futbol que el país havia organitzat. Mentre el Barça intentava recuperar-se amb el fitxatge de Diego Armando Maradona, altres agafaven esperança amb la visita del Sant Pare Joan Pau II o amb la victòria socialista a les eleccions generals. Sóna a Història Antiga? Agarreu-vos.

Jo era conscient de tot això, però m’amoïnaven qüestions molt més importants. Just havia acabat l’EGB a un col·legi només per nois i havia el BUP a un institut mixte. Llegia còmics de la Marvel i del Tinent Blueberry, i les aventures de Sherlock Holmes que publicava Editorial Molino. Seguia la música de gent tant diferent com The Police, Mike Oldfield, The Alan Parsons Project o Bob Marley, que ja era mort, i els meus pares compraven un dissabte a la tarda a la carretera de Sants un aparell que m’anava a canviar la vida: una cadena de música. Marca SHARP.

En aquell moment el pop estava dominat pel tant bonic com intrascendent tecno-pop, amb bandes com Yazoo o OMD, i Paul McCartney havia guanyat un munt de Grammies amb l’excel·lent Tug or War. Al Regne Unit començaven a sorgir els nous romàntics amb Duran Duran i Spandau Ballet al capdavant.

El rock en canvi vivia temps convulsos. Feia ben poc de les morts de John Lennon i John Bonham, The Clash havien sepultat el punk rabiós i nihilista amb London Calling, el heavy metal dominava amb Iron Maiden i les bandes hereves de Deep Purple, i gent com Clapton i Bowie entraven en un periode menys exitós. Prince encara no havia arribat a Espanya, tot i que aquella era la seva millor época, i les darreres obres de referència publicades eren tres àlbums dobles ben diferents: The Wall (Pink Floyd, 1979), The Concerts in China (Jean-Michel Jarre, 1980) i The River (Bruce Springsteen, 1980).

A Espanya triomfaven la movida madrileña, Julio Iglesias, els poupurris de Luís Cobos i uns joveníssims Mecano. Programes com Aplauso i després Tocata havien introduit el video-clip, un invent de les discogràfiques per a promocionar els seus artistes i reduir costos. Popgrama i Musical Express eren molt més interessants però també molt més minoritaris.

Parlo de memòria, és així com recordo aquella época. Per cert, feia gairebé 10 anys que el Barça no guanyava cap lliga.

L’explosió

Aleshores va esclatar la bomba. El cantant dels Jackson Five va enregistrar el seu segon disc en solitari. Dos anys abans l’havien nominat a un cabàs de Grammy per l’exquisit Off The Wall (un àlbum que ha envellit molt malament) però només se’n va portar un cap a casa.

Michael Jackson - Thriller

El primer single del nou disc (escric de memòria, igual m’equivoco en els detalls) va ser el duet amb el llavors galàctic McCartney, The Girl Is Mine, que ja el va portar al nº1. El segon va ser la rítmica i discotequera Wanna Be Starting Somethin’, que va agradar però no entusiasmar. Èxit que va repetir amb la genial Billie Jean (per mi, una de les millors cançons pop dels 80) i amb Beat It, on va llogar la guitarra d’Eddie Van Halen inaugurant una tradició que continuaria més tard gent com Slash.

Si fins aquí l’èxit ja havia estat ensordidor, aleshores va esclatar la bomba grossa.

Recordo que un tal Abraham m’havia deixat el vinil, que naturalment em vaig gravar en un una cinta de cassette (no, Jurassic Park va venir molt després) i que jo deia que era incomprensible que no hagués estat single la millor cançó, la darrera de la primera cara. Llavors van emetre el video-clip per televisió.

On els altres feien una filmació senzilla i de baix cost amb una sola càmera i un pressupost ajustat, la CBS li va proporcionar a Michael Jackson un guió mínimament pensat, un quart d’hora de metratge, un bon disseny de producció i un dels directors de moda, John Landis, que havia triomfat en els géneres del terror (Un hombre-lobo americano en Londres) i musical (The Blues Brothers).

Només els muts no van cantar Thriller. I només els cecs no es van quedar amb la boca oberta. I tots vam intentar fer el moonwalk.

Després de la tempesta

Michael Jackson va guanyar set grammies amb Thriller. Un registre que aguantaria vint anys fins que Carlos Santana va arrassar amb Supernatural. Va ser el primer LP en generar set singles top-10, en estar un any sencer al capdavant del Billboard nordamericà i és l’àlbum original (no recopilació) més venut de la Història.

Michael Jackson, que encara era negre, guapo i tenia bona premsa, va passar d’estrella a super-mega-estrella-de-la-hòstia (amb perdó). Va rodar un curtmetratge per la Disney que es pot veure als Disenyworld. Va ser l’estrella d’un film musical fet a la seva mida. Va comprar els drets de les cançons dels Beatles, va guanyar més diners dels que havia imaginat mai i, malauradament, no ho va païr gens bé i va començar el seu particular descens als inferns.

Els germans de Michael, Jermaine, Latoya i Janet principalment, van anar debutant un darrera l’altre en solitari i també es van fer d’or. Va començar a sorgir grups pop que provaven d’imitar la fòrmula Jackson. Imagination, per exemple. Prince va abandonar definitivament el rock per passar-se al pop.

Abans es feien video-clips per promocionar els grups i les cançons més importants. Va passar a ser quelcom imprescindible. Tothom en feia i cada cop més sofisticats. I va començar a veure’s video-clips amb coreografies, seguint el model instaurat pels zombies de Thriller.

I el proper videoclip de Michael Jackson, Bad, se’l va dirigir Martin Scorsesse i el seu llançament arreu del món va ser un gran aconteixement. Quan Bad (també produit per Quincy Jones) es va posar a la venda, Thriller encara s’escoltava a tot arreu. En comparació, les xifres de Bad semblen dolentes, però van ser molt millors que les de Off The Wall o res dels Jacksons. Senzillament, Thriller havia canviat de nivell a Michael Jackson: ara jugava en un campionat diferent al de la resta, i jugava sol.

Ara fa un munt de temps que no l’escolto sencer, i no el posaria a la meva llista de vint àlbums imprescindibles. Però mentiria si no coloqués Thriller a la meva llista de 10 àlbums que més m’han impactat i agradat en el seu moment.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s