Ensayo sobre la ceguera

La primera novel·la que llegeixo d’aquest senyor. I m’ha agradat moltíssim. El que m’havien comentat d’ell, el seu estil difícil on puntua a la seva molt particular manera i les frases inacabables, m’havien previngut durant molt de temps a agafar qualsevol de les seves obres. Però res millor que un vol intercontinental per a emprendre qualsevol llibre … i res millor que estudiar i treballar alhora per a que s’allargui.

M’ha sorprés la barreja de gèneres. Sota un mantell trepidant de novel·la negra, conviuen molt de teatre i una mica d’assaig. El narrador té tant de narrador com de comentarista de la situació i de la vida, què és el que acaba fent millor Saramago, descriure aquests animalons humans que trobem per tot arreu, amb les seves misèries i grandeses.

El punt de partida, l’epidèmia de ceguesa, permet Saramago despullar l’ànima humana igual que William Golding ho va fer a El senyor de les mosques, una altra història que he recordat constantment durant la lectura. A diferència de Golding, Saramago jutja severament els seus personatges.

No jutja només directament, qualificant els actes i les actituds concretes. Ilustra clarament quina és la conseqüència del comportament emplenant el paisatge d’imatges escatològiques, brutícia i escenaris angoixants, que reflecteixen l’avocador al que porta la manca de visió de les persones. La porqueria física és el càstic a la manca d’higiene moral.

La protagonista es nega a deixar-se anar. Ella és especialment forta, però alhora sap que no és cap heroïna, que simplement fa allò que ha de fer, allò que està bé i que qualsevol persona entendria com el que està bé. Però l’admires perquè el que fa gairebé tothom en aquest segle XXI és passar i no fer-ho. Ella posa el que està bé pels altres davant del que estaria bé per ella. Com que és una dona, inicialment això impressiona poc, ho associes a l’instint maternal de cuidar dels cadells. Inicialment.

Entenc aquesta actitud com el reflex literari de l’actitud política de l’autor. Comunista convençut, es nega a abjurar dels principis, polítics i morals, que han iluminat el seu pensament durant tota la vida. Les receptes que s’han d’aplicar poden haver de canviar-se, però els principis no. Em sembla una actitud digníssima, idèntica a la de Manuel Vázquez Montalban, que quan li demanaven perquè continuava sent comunista després de la caiguda del mur, reivindicava el seu dret a ser el que apagués el llum abans de tancar la porta de la paradeta.

No estem tant sobrats de referències ideològiques ni morals vàlides, des de ja fa massa temps. I a més, la novel·la és entretinguda i apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

José Saramago
Ensayo sobre la ceguera
Alfaguara.
Traducció de Basilio Losada.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: