Oliveira és un davanter que les poques vegades que l’he vist jugar m’ha agradat molt. M’he fixat per què resulta que el Barça se li dóna bé: amb el València ja va marcar al Camp Nou, i l’any passat ens va fer la guitza als dos partits. Dissabte, però, va fer el paper del ximplet, primer protestant i després fent-se el graciós al davant d’un àrbitre espanyol. Els entrenadors haurien d’advertir els seus jugadors que això no només és suicida per ells mateixos, sinó a més molt perjudicial pel seu equip.
El Betis es va quedar sense gairebé capacitat per a fer-li mal al Barça quan just portàvem un quart de partit, però com que els de Rikjaard són encara un equip molt tendre, això no es va notar fins ben entrada la segona part. L’entusiasme dels jugadors bètics va tapar el forat i va aconseguir un gol que hauria de fer reflexionar a Puyol i companyia sobre la seva pretesa solidesa defensiva.
La segona part ens va permetre veure, insisteixo que contra només déu, el millor Barça. Comandat per Iniesta, l’equip va jugar més ràpid i després d’uns dubtes inicials, va començar a explotar les bandes. El partidàs d’Eto’o va ser espectacular. Va baixar a buscar la pilota durant tot el partit, va contribuir en defensa, va fer jugades individuals i va repartir joc. I va demostrar que és un veritable depredador de l’àrea, marcant un gol ferotge i robant-li un altre al pobre Maxi. El millor del partit.
A destacar també l’aportació dels nous fitxatges. Van Bommel sembla que té més presència ofensiva que Deco (encara més!) i fa que el joc sigui més directe, cara a barraca. Ezquerro li va posar també moltes ganes, valentia per encarar el contrari i encert al remat. Si van sumant aportacions positives quan tenen minuts, acabaran reclamant la titularitat. I Maxi ho va fer prou bé, però continua fent pinta que l’equip li va gran.
Salut i sort,
Ivan.
