La parella d’Guy Delisle és metgesa i cooperant de Metges Sense Fronteres. Quan ella va anar destinada durant un any a Myanmar el dibuixant i el fill d’ambdós la van acompanyar. I és clar, el ninotaire ho ha explicat d’una manera fascinant.

Crónicas Birmanas és un dietari gràfic meravellós. Explica un munt de coses sense atavalar, i en transmet moltes més. Dibuixat en aquest blanc i negre de linies senzilles, tinta xinesa i mínim detall que és en aparença infantil, el dibuix despulla la realitat de tota la decoració accessòria i ilustra perfectament l’esència del que l’autor vol contar.

Delisle va deixant pinzellades impressionistes sobre la seva experiència birmana. La part més destacada la relació amb els locals i els altres expatriats. La mirada de Guy Delisle és tendra i profunda. Sense emprar un sol adjectiu per qualificar els birmans, Crónicas Birmanas explica clarament com els veu i com percep que el veuen. I també dibuixa el micromón privilegiat i de vegades absurd dels expatriats que allà constitueixen una classe alta que no sempre s’integra al país que hi viu. Les parts on descriu les missions de Metges Sense Fronteres són colpidores sense caure en l’ensucrament innecessari.

També es pot sucar pa amb l’exposició que fa Delisle de tot allò que representa una dictadura, des violència brutal fins a corrupció econòmica passant per detalls absurds d’autoritarisme; i sense cap reflexió ideològica, sent neutral.

La part més divertida de Crónicas Birmanas són, és clar, els seus patiments per una quotidianitat tant diferent de la que gaudim a Occident, incloent la seva vida de cònjuge d’expatriada i de pare d’una criatura.

Però de llarg on més m’ha agradat és al retratar els diferents ritmes de vida, el del món subdesenvolupat i el del primer món. Com dibuixarieu un ritme de vida, sense paraules? Mostrant què pots pensar (o no) en cada món. Subtil, precís, genial.

Adient per a que viatgi el cervell. Contraindicat per addictes a l’adrenalina.

Salut i sort,
Ivan.