Habemus lomo

Pels que encara no ho sabeu, una lomo és una càmera fotogràfica. No és digital, sinó de les de tota la vida.

Mireu l'ocell!

Lomo és una empresa d’òptica russa. Són els que van fabricar la primera càmera soviètica (1930) i tenen força acceptació amb telescòpis per aficionats, pel que es veu. La qüestió és que un dels seus models de càmera, la Lomo Kompakt (1982) ha esdevingut un model de culte. Des que el 1991 un parell d’austríacs van adonar-se per casualitat de les seves sorprenents possibilitats, pel món no han deixat de florir aficionats que es diverteixen fent fotografies amb aquesta càmera. És el moviment anomenat lomografia, que la Wikipedia explica molt bé i del que podeu veure el seu vigor a Espanya visitant la seva web oficial espanyola.

Somriu!

Clar, a la que l’empresa ha vist l’èxit comercial, ha fomentat l’afició, el contacte entre els fans i ha ampliat l’oferta. Jo volia regalar aquest Nadal una Lomo però m’ha estat impossible: a la botiga em van dir a finals de novembre que estaven exhaurides, que havia llista d’espera però que no comptés en tenir-la abans de març. Però, hi havia els altres models.

Yellow Is Beautiful

I entre els altres models a mi em va cridar especial atenció la FishEye 2. Bàsicament, es distingeix perquè la lent és un ull de peix i perquè pots posar-li un filtre de color al flaix. Si voleu veure una mostra del que es pot fer amb aquest aparell, podeu visitar la web del seu club de fans. Com us podeu imaginar, un cop la vaig haver comprada, pagada i portada a casa els meus sogres, vaig veure una Lomo Kompakt a l’aparador de Boada (la botiga de fotografia; no confongueu amb la cocteleria) al carrer Tallers. Com diria Don Federico, ¡manda huevos!.

Et sents vigilat?

Vam quedar amb Nunuki per anar a veure l’exposició de Hashem Al Madani i aprofitant l’avinentesa vam gaudir d’unes tapes sensacionals a un gallec del Paral·lel i vam estrenar la càmera diabòlica. Perquè una cosa tant divertida, que no engreixa i que hem comprat legalment, ha de ser pecat. Segur.

Autofoto

No sé si sortiran gaire fotos maques, però us prometo que pecarem molt.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

La India, a ASMAT

La Yolanda Rivero torna a exposar.

Pushkar, India

Ja podeu visitar l’exposició, tot i que la pàgina web d’ASMAT està bastant desfasada i encara parla de l’anterior exposició i no dóna els detalls necessaris. Sembla que teniu de temps per visitar-la fins el 28 de febrer.

De fet, és la mateixa exposició que es va cel·lebrar al Café Monty, les mateixes fotografies (excepte una, que per motius d’espai no ha cabut). Resulta que el fotògraf que havia d’exposar a ASMAT va fallar, i la fotògrafa Gache Bocazzi va recomanar el treball de Yolanda. Com podeu imaginar, això ha augmentat el capital d’orgull i satisfacció a casa. Malauradament, com que tot ha anat tant ràpid, no hi ha hagut una inauguració oficial com el primer cop, que sempre és una oportunitat per a trobar-te amb gent que estimes i coneixer-ne de nova.

ASMAT, pels que no ho sabeu, és un multiespai de viatges. Hi ha la botiga, que ofereix material millor i més car que el que podeu trobar a Coronel Tapioca, el bar-restaurant, i la sala d’activitats, on a banda de xerrades i conferències, ara s’exposen les fotografies de la India. També organitzen cursos i altres activitats.

O sigui, que l’artista continua a la lliga dels amateurs, però escalant posicions.

ASMAT està al carrer Rosselló, 254, a la croïlla amb la Diagonal.

Salut i sort,
Ivan.

La inauguració (2)


Ambient, una foto de Rosaura.

Tinc algunes fotos, que he penjat sense pensar-m’ho gaire a Flickr. Si algú més va fer-ne, si us plau que me les passi. Com que les dues fotògrafes estaven pel que estaven, aquesta és la única que recull una mica l’ambient general del Monty.

Tothom d’esquena i no es veu a gaire gent, però és que és ben difícil captar l’ambient general d’un local que és un llarg passadís.

Salut i sort,
Ivan.

La inauguració

En dues paraules: un èxit.

Va venir un munt de gent, gairebé tots els que haviem pogut avisar. A tots, moltes gràcies. Especialment als que vau venir des de lluny.

Vam poder compartir una bona estona amb família, amics i coneguts, tot i que malauradament no vam poder dedicar a tothom el temps que ens hagués agradat. Pos què hem de fer!

L’aigua de València i les tapes que van preparar els del Monty no eren del millor que he tastat, però això és qüestió de gustos. El millor, com ja he dit, la gent.

A hores d’ara encara no he rebut cap fotografia de les que va fer la Rosaura, però quan les tingui en penjaré alguna.

Salut i sort,
Ivan.