Sherlock

La BBC, anys després d’haver produit l’adaptació canònica de tots els contes i les quatre novel·les del detectiu més famós del món, ha fet una adaptació tant o més sensacional.

Sherlock Holmes al Londres del segle XXI, amb smartphones, els mitjans de CSI (“a CSI in Baker Street”, diu Lestrade en un episodi de la primera temporada), els tabloides anglesos, internet, armes modernes i eines d’espionatge a la James Bond, &cdots; No em digueu no us havieu demanat mai com seria una cosa així.

En mans de gent amb talent, brillant, enlluernadora. L’esperit dels personatges i dels contes es manté: la impertinència, el tipus de deduccions, l’ansietat davant el repte, la fredor a l’analitzar una situació apassionant i al relacionar-se amb la gent, els personatges secundaris de capdal importància, les atmòsferes visualment fosques i socialment tancades; tot està ben adaptat. I és una sèrie emocionant i trepidant, gràcies a guions molt ben escrits (Steven Moffat, que també ha revisat el Doctor Jeckyll & Mr. Hyde de Stevenson), un muntatge vibrant i uns actors impagables. Només de pensar la calerada que va malbaratar el Guy Ritchie traïnt el mite amb Robert Downey Jr. em posa malalt.

Les dues primeres temporades han estat tant curtes com brillants. La tercera l’estrenen aquest Nadal i l’estic esperant amb candeletes.

Adient si mai us heu deixat la vista perseguint el detectiu que mai no va vestir a quadres escocesos. Contraindicat si necessiteu una amanida de trets a qualsevol sèrie de misteri.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Sherlock Holmes: La aventura

El títol original es The Awakened, molt més suggerent i molt més relacionat amb el món literari de H.P. Lovecraft, a qui fa clarament referència el guió d’aquesta aventura gràfica.

Sherlock Holmes: La aventura

El motor gràfic ha millorat molt des de l’anterior aventura, El pendiente de plata. El moviment és força més fàcil, tot i que gràcies a Windows hi ha vegades que et pots quedar enganxat, ja sigui quiet o bé movent-te fins que topes amb una paret. Però si has jugat algun cop a una aventura gràfica, aquesta no té complicacions. I els artistes gràfics han creat paissatges i escenaris molt atractius. Els personatges, com acostuma a passar en els jocs per PC, són molt bàsics.

En canvi, l’ús intensiu del so és força agobiant, especialment a dues escenes, que naturalment no comentaré aquí. Només dic que vam desconnectar l’àudio perquè ja estàvem cansats del soroll d’ambient o la música de fons.

El guió literari és prou bo, suggerint moltes trames paral·leles que no dóna temps a explorar, però deceb la resolució final del misteri, molt poca cosa per una trama tant enrevesada.

A banda de l’homenatge a Lovecraft, n’hi ha també un d’encantador a Agatha Christie.

Adient si t’agraden els jocs d’enginy i les històries de misteri. Contraindicat si manquen paciència i perseverància.

Salut i sort,
Ivan.

Sherlock Holmes: el pendiente de plata

Aquest és un joc d’aventura gràfica basat en els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle que ja fa tres anys que és al mercat.

El pendiente de plata

D’entrada, que no sigui gaire nou té un gran avantatge i un inconvenient. L’avantatge és que segurament el teu ordenador pot executar-lo sense problemes. L’inconvenient és que a hores d’ara ja estàs acostumat a prestacions gràfiques molt més atractives.

Sherlock Holmes: el pendiente de plata és un cas fictici dels celebèrrims personatges, que segueix fil per randa l’estructura narrativa que emprava Conan Doyle. Els que us hagueu llegit una bona selecció de relats de Sherlock Holmes reconeixereu l’anécdota inicial (amb la carta d’encàrrec inclosa), la suficiència del detectiu, la ingenuitat del bon doctor, la incompetència de l’inspector Lestrade, per no parlar de l’ambient de l’aristocràcia victoriana.

El guió és molt bo, amb pistes no gens evidents i amb molts interrogants que, a menys que feu funcionar la closca, romanen oberts fins la conclusió final. En diverses ocasions el jugador té la sensació d’estar arribant al final i de sobte apareix un nou gir que et trasllada a un nou escenari i molta més complicació argumental.

La usabilitat, com en la majoria de jocs del génere, és més aviat baixa, però també cal dir que no li vam poder fer un cop d’ull al manual i això té molt a veure. Però en tot cas, hauria d’haver una mínima ajuda, hi ha moltes vegades que costa fer que el protagonista realitzi el moviment que desitges i, en un parell d’ocasions i això és l’únic punt greu, tens clar què és el que has de fer però no saps com es suposa que li pots dir al protagonista que ho faci.

A banda d’això, repetidament et trobes formulant la pregunta què nassos he de fer ara?, però un joc de misteri va d’això. Com que recrea l’univers holmesià, l’estructura del guió és forçosament lineal, podent-te quedar bloquejat si no aconsegueixes resoldre algun dels enigmes que es plantegen. Això és contradictori amb les regles que va instaurar Lucas Arts com a bona pràctica de les aventures gràfiques: no pots barrar-li el pas al jugador, ha de ser capaç de continuar jugant. En concret, hi ha dos moments (la visita nocturna al teatre i l’excursió pel bosc) on el joc pot acabar precipitadament.

En definitiva, Sherlock Holmes: el pendiente de plata és un entreteniment de primera categoria. Molt adient per addictes al génere d’aventura gràfica, pels amants de Sherlock & Watson i per tots aquells que us agradin les pelis de misteri. Els que teniu canalla, jo diria que un nen de 8-10 anys pot jugar-lo perfectament i un de 12-14 ja el pot apreciar (amb la flaire literària inclosa, vull dir) completament.

Salut i sort,