La promesa

Fa una pila d’anys ma mare em va enxampar veient a la televisió un film en blanc i negre que es deia El cebo, i em va advertir que era de por i que a la nit no podria dormir. No recordo si aquella nit vaig tenir malsons, però si que la pel·lícula em va agradar moltíssim.

Portada de la novel·la La promesa, de Friedrich Dürrenmatt, on es veu un senyor atenent una benzinera

Anys més tard el Fotogramas em va fer saber que el Sean Penn havia adaptat la mateixa història, amb ni més ni menys que el Jack Nicholson com a protagonista. Està clar que la novel·la en que es basen ambdues adaptacions ha de tenir quelcom interessant.

Ara, per fi, m’he llegit la novel·la de Friedrich Dürrenmatt i les expectatives s’han complert. La promesa és una novel·la curta sobre l’obsessió d’un inspector per un cas que va sorgir just el dia abans de la seva jubilació. I és sensacional.

Perquèels seus personatges són fabulosos, des de l’inspector protagonista fins el capellà que només apareix residualment a la darrera escena però que té una importància capdal. Tots ells dibuixats amb tendresa però també amb fina ironia cap a una societat cofoia de les seves civilitat i tranquilitat. Dürrenmat absol els culpables per febles, però no els còmplices pel seu egoïsme.

I magnífica és una trama simple amb tots els tòpics que podeu recordar, perquè a l’haver descrit tant bé els personatges Dürrenmatt amaga les canyeries de l’argument (què diria el Marsé) i exposa els sentiments i instinctes primaris que ens mouen a tots. La força de La promesa és la intimitat amb que et parla. I també és una joia en la seva forma.

Primer, perquè La promesa està embolicada en la narració que li expliquen a l’escriptor que ha escrit el llibre, cosa que permet dotar de trascendència la història, evita que es crei una distància entre lectors i personatges amb el narrador omniscient, i alhora amaga les conseqüències que ha tingut el cas que s’explica sobre els seus protagonistes principals.

Però sobre tot perquè Dürrenmatt empra tant poques pàgines com crec què és possible per a explicar la història detalladament i amb eficàcia. Totes les descripcions tenen sentit, tots els adjectius proporcionen informació sobre perquè passen les coses, totes les frases avancen cap a la resolució del cas. I havent un munt de descripcions, no hi ha ni un sol element redundant, res de greix ornamental al voltant del moll de l’ós d’aquesta història negríssima, cruel i trista que deixa un dolç regust d’amargor.

Adient per a oblidar el cel blau, les flors del camp i el mar càlid. Contraindicada pels cínics; no l’entendrien.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis