The Taking of Pelham 123

Tot seguint la recomanació de Miss Mole he vist la nova versió de The Taking of Pelham 123, que és una acceptable pel·lícula d’acció.

A mi la veritat és que m’ha decebut. Guardava molt bon record de la versió protagonitzada per en Walter Matthau i, si bé és cert que el remake no està gens malament, tampoc no millora l’original.

Millors efectes especials, més pressupost, grans actors (els credits s’emplenen de Denzel Washington i John Travolta, però John Turturro i Tony Gandolfino estan immensos) i poca cosa que quedi quan s’ha acabat el film.

Això si, hi ha una molt oportuna reflexió sobre el paper de la borsa en l’economia global. Però aquesta cantonada original del guió queda molt enfosquida pel desenllaç, on hi ha un parell de punts que no veig com explicar-los (i que deixo pels comentaris amb els que ja hagueu vist la pel·li).

The Taking of Pelham 123

Adient per passar una estona molt entretinguda. Contraindicat pels que pateixen claustrofòbia.

A la crítica de Miss Mole trobareu un enllaç per a la versió doblada. I si voleu comparar el trailer modern amb l’original, aquest el podeu trobar aquí.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

American Gangster

Una molt bona pel·lícula (i en van …) de Ridley Scott. Això si, un pèl llarga.

American Gangster

I és que American Gangster se’n va a gairebé les tres hores de metratge, però sense que hagi cap moment en que hagi trobat una escena de mes. El ritme és molt pausat, amb només un parell d’escenes d’acció. La resta és intriga i tensió. L’èmfasi està posat en els personatges, més que en la història. Scott li dedica un bon grapat d’escenes a la vida privada dels protagonistes, per a dibuixar-los millor, en lloc de centrar-se només en la trama policial. Això humanitza un relat negre, sòrdid i violent.

Un film amb una parella protagonista de luxe. Ni Denzel Washington ni Russell Crowe passaran a la història del cinema per l’amplitud del seu registre, però tots dos són eficaços com el que més i broden sengles interpretacions fetes a la seva mida.

Al film li falta una escena culminant, un moment memorable. No hi ha res que falli, és una pel·lícula feta d’una manera impecable, però li manca un punt de genialitat. I, no cal dir-ho, totes les comparacions amb el Godfather de Coppola són exageradíssimes. El personatge i part de la trama tenen un cert paral·lelisme, però el resultat final aquí és simplement bo. Sithwolf opina de manera semblant.

Adient si us agraden les històries d’intriga i conspiracions. Contraindicat si no heu anat abans al bany.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man

Inside Man és una alta pel·lícula que inclouré a una futura llista de pitjors traduccions de títols cinematogràfics: aquí ha esdevingut Plan Oculto.

L’he vist en pantalla petita, gràcies a una mula molt graciosa, ja m’enteneu. És un film d’interiors, o sigui que no es perd gran cosa amb el format petit, però tot i així jo continuu preferint el cinema. Això si, el públic habitual de casa meva garanteix que el soroll de les crispetes i les begudes és inapreciable i el nivell de comentaris en veu alta i mòbils sonant durant la projecció, tolerable. Malauradament, una cosa de la que ja no poden presumir ni els Verdi.

El film m’arribava amb múltiples referències: thriller, Spike Lee i gran repartiment: Denzel Washington, Jodie Foster, Christopher Plummer, Willem Dafoe i Clive Owen. Anem a pams.

És un thriller. Si us diuen que és una peli d’atracaments, no us menteixen. Si us diuen que va d’un segrest, tampoc. Però té molta més miga. Hi ha un guió molt ben treballat i una direcció amb pols de ferro. Tony Scott li hagués donat un ritme frenètic i hagués construit una cinta trepidant i engrescadora. Lee ha optat per un ritme molt pausat, suau, que t’estimula a fixar-te en els petits detalls i que et transmet -molt parcialment, cert- tant l’angoixa dels presoners com la desesperació dels policies -i atracadors- per haver d’esperar.

No li tingueu por a la signatura del Spike Lee. L’home s’ha deixat els tics pamfletaris a la butxaca i ha brodat un film de gènere amb molt bona factura. No sé si estava en el guió original o l’ha afegida ell, però hi ha una escena on Lee aprofita per esbroncar els afroamericans com ell per una certa condescendència amb algunes actituds o modes que es poden entendre com racisme. O per assumir determinats prejudicis. L’escena del nen i la consola de jocs, ja veureu.

El repartiment, a l’alçada, com no. No hi ha ningú que destaqui, entre d’altres coses perquè tampoc no hi ha ningú que es passi les més de dues hores que dura el film (passa volant) a la pantalla. Em crida l’atenció que Christopher Plummer, d’un temps ençà, està convertint-se en un secundari habitual. Recordo haver-lo vist darrerament a Alexander (fent d’Aristòtil), Syriana i a Una Mente Maravillosa (A Beautiful Mind). Clive Owen, igual que ja va fer a Sin Control (Derailed; per cert: aquí a Espanya no ha arribat a estrenar-se i ha passat directament al circuit de lloguer; soprenent) fa una interpretació molt eficaç i sòbria.

En resum, que no us l’haurieu de perdre.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man
Spike Lee, 2006.