A Dragon Apparent

Aquest és el llibre que em va acompanyar durant la major part del viatge per Cambodja. Gràcies a ell he aprés, entre d’altres coses, que la Coxinxina és una zona geogràfica real, no un país mític i llunyà que s’emprava només com expressió figurada.

El Regne Unit havia deixat de ser formalment imperi l’any 1.948, quan de manera prou intel·ligent va resignar-se a atorgar la independència a la Índia i el Pakistan. D’aquesta manera van poder mantenir uns llaços, dins l’aleshores naixent Commonwealth, que altres potències colonials no han sabut mantenir. Dos anys més tard era prou evident que les colònies franceses d’Indoxina també assolirien la independència, però com que el parlament francès només va aprovar-la dins la unitat francesa, era també prou clar que no seguirien el mateix camí. Norman Lewis va decidir donar-se una volta per allà per retratar-ho amb la seva ploma abans que desaparegués per sempre.

Norman Lewis era un periodista, escriptor i gentleman anglès. Armat d’una càmera en blanc i negre, cartes de recomanació del seu diari i el Foreign Office i tota la ironia i la flema que un anglès podia desplegar en públic als anys 50, es va plantar a Saigon i va viatjar tant com el pressupost i les condicions del país li van permetre. Es va interessar especialment per les tribus indígenes que llavors encara vivien en poblats enmig de la jungla, per la vida dels vietnamites urbans que habitaven Saigon (la única ciutat digna d’aquest nom), i pels colonitzadors: soldats, religiosos, granjers, la majoria francesos, que estaven de pas intentant treure el màxim profit.

L’interès del volum com a llibre de viatge ha caducat, òbviament. Però els atractius que hi podeu trobar són prou interessants. El primer és la lúcida mirada d’un senyor que retrata de manera molt tendra la vida quotidiana de la gent del país. Les descripcions de com la gent passeja per les avingudes de Saigon o fa la vida a les cases que suren al riu, escenes que fa pocs dies hem pogut veure a la Cambodja que acavem de visitar, són colpidores pel que troben de factor comú i de racionalitat entre dues cultures, la occidental i aquella, totalment diferents. Lewis li dóna un èmfasi especial a destacar la influència de la religió budista, per la que sembla fascinat, al comportament de la gent.

Un passatge especialment memorable és aquell en que explica que les petites aldees tenien un monjo budista o un home gran savi que era el que deia la quantitat d’arrós que necessitava una família per tirar endavant. És conreava allò i prou. O quants ous s’havien de prendre de les gallines, o quants arbres havia de talar un fuster. Només es consumia, es produïa, s’agafava allò que es necessitava. Aquest esperit de manca de superació era el responsable, segons un comandant francès, que les tropes natives d’indoxina fossin tant poc combatives. Ho va dir abans de Dien Bien Phu.

La seva mirada és molt més dura quan la desa sobre els colonitzadors. Retrata amb amabilitat els pocs francesos que troba pel camí interessats en el benestar dels asiàtics, però és implacable amb els altres. Quan parla de les escoles que munten els francesos, on expliquen els rius de França i les campanyes de Napoleó a jovenets que han de deixar de llaurar el camp per anar a escola; o quan qualifica de col·leccionista de conversos el predicador americà que només està interessat en les ànimes dels indígenes però no en el seu benestar material, el llibre assoleix el seu cim d’interès.

Lewis retrata gent, les seves actituds i les seves condicions de vida. Afegeix el seu judici personalíssim i ho fa des de un pla d’igualtat, sense creure’s millor que uns o altres, confessant les pròpies limitacions. Et deixa amb aquella nostàlgia per allò que mai no podràs tornar a veure, perquè ja s’ha esvaït, però també amb la dolçor del que ha tastat, encara que sigui fugaçment, la visió del paradís.

Salut i sort,
Ivan.

Norman Lewis
A Dragon Apparent: Travels in Cambodia, Laos and Vietnam
Eland, 1999.

De tornada

Ja som un altre cop a casa i toca anar al cole.

Han quedat moltes sensacions pendents, no descarto que torneu a llegir alguna cosa més sobre Cambodja al bloc, tot i que el més segur és que faci una web estàtica amb les fotos i li afegeixi comentaris. Tot això si hi ha temps, naturalment.

El mapamundi dels meus viatges queda, espero que només de moment, així.


Fes el teu propi mapa

És massa exagerat, perquè no he visitat els països sencers, però fa prou goig. Però encara queda massa color gris.

Salut i sort,
Ivan.

Phnom Penh, segona part

Estem a Phnom Penh, ja mentalment de tornada cap a Barcelona.

Queden un munt de coses per explicar, però seran en directe, perquè les ganes d’explicar-vos-ho i d’aprofitar els darrers moments a Cambodja entren en conflicte. Per tant només unes notes molt breus.

Sihanoukville és com m’imagino que era Lloret a mitjans anys 60: comenc,a a edificar-se però encara es veu prou verge, i hem pogut dormir per cinc dòlars la nit (com ho llegiu) en un lloc pintoresc.

Els temples d’Angkor són una meravella perquè a qualsevol distància impresionen. De lluny, quan t’apropes i veus el detall i de molt a prop quan veus tot el que hi ha escolpit. I a més, hi ha tot l’entorn natural al voltant. Això només ho he vist, i era menys, a Petra. Superior al Taj Mahal.

Avui hem vist la que segurament serà la nostra darrera pagoda, Phnom Wat. Com totes: arquitectura vulgar, sostre bonic, interior impressionant. Impressionant vol dir una barreja brutal: uns budes preciosos i enormes, unes espelmes precioses i enormes, una quantitat enorme de donatius (aliments i diners, especialment) i frescos alegòrics de la doctrina budista a les parets… I llums de neó! Als meus llums, una horterada ficada enmig d’una obra d’art, però aquesta gent té el mateix gust estètic que un quillo que tuneja el seu cotxe. Almodóvar estaria d’acord amb mi, fa mal als ulls, però contra gustos …

I acabem de crospir-nos el sopar més car del viatge, a un restaurant de luxe, el FCC. Incloent les copes del vermut, les postres, el vi i tot, ha sortit per l’astronòmica xifra de trenta-set dòlars amb noranta centaus. I la teca estava de la muerte divina.

La darerra curiositat: com hem mantingut el contacte. Excepte el primer cop, sempre hem trucat a casa fent servir Skype, que ens cobrava la friolera de 0.017 euros per minut. A cada poble hem trobat locutoris d’internet, cadascú amb una qualitat de connexió, però generalment forc,a bona i a la majoria de llocs on hem passat la nit tenien connexió WI-FI, i no hem anat a hotels de luxe o de negocis. Els asiàtics s’estan adaptant molt bé al segle XXI.

Trobaré a faltar aquest país.

Salut i sort,
Ivan.

Sexe, drogues i rock’n’roll a Cambodja

Com que avui ens hem pres el dia de relax, aprofitaré per explicar-vos quatre tonteries sobre el país que no trobareu a les guies de viatge.
La música que podeu escoltar als bars, autobusos, etc. és de tota mena. Això és una diferència brutal amb la India, on només escoltes producció nacional. Aquí hi ha la mateixa música que a tot arreu i la pots escoltar als llocs més occidentalitzats i més turístics. Més normal és escoltar la versió indoxinesa de la música occidental (pop tipus adolescent i rap, majoritàriament). Els videoclips estan ben fets i la gent que surt adopta 100% l’estètica occidental tant en roba, pentinats com actituds. Finalment, el gènere local per excel.lència: la canc,ó lleugera apta per a ser aprofitada per muntar un bon karaoke. Els videoclips mostren històries tant romàntiques com simples, amb noies d’aspecte tradicional (llarga melena llisa, roba discreta), homes que semblen crooners espanyols dels anys 40 o 50 i balades que quan no són soses són versions infumables de canc,ons d’altres contrades (sentir Bryan Adams o Guantanamera afusellats en khmer no té desperdici). Tot rodat amb una sola càmera, més que suficient per cobrir els llargs passejos en el qual els amants es dediquen lànguides mirades d’amor i s’agafen de la mà (només un petó a la galta i alguns a la mà en més de 70 videos d’aquesta mena).
A tots els bars, hotels i pensions és fàcil trobar el cartellet de “the use of drugs is strictly forbidden in Cambodia“, però com que això també forma part del món civilitzat, hi ha les dues drogues legals: tabac i alcohol. El tabac local més popular es diu Ara, nom que a casa nostra donaria molt joc publicitari. També hi ha les marques de multinacionals (Gauloises, Pall Mall, etc.) i sorprenentment una marca molt publicitada és Alain Delon, “the taste of France“. Es veu fumar molt als turistes occidentals, però els cambodjans jo diria que no són gaire del vici. L’alcohol el trobes a qualsevol bar o restaurant a preus molt assequibles pel que estem acostumats. Una copa de whisky, un combinat o Baileys, opcions que trobes arreu, et poden sortir a un lloc molt car per tres dolars. La cervesa demana un comentari més extens.
Les cerveses més populars són Angkor (“my country, my beer“) i Anchor. Són com l’estrella: aigua xirri, n’hi ha a tot arreu i és la canya per defecte. Lleugerament millor és la Tiger, popular a tot el sudest asiàtic i patrocinadora de la Premier League, el futbol que aquí es mira. Si us agrada la cervesa negra, ABC és acceptable i Black Panther és forc,a bona, un pèl menys amarga que la Guiness. La meva favorita és la Lao (o Laobeer quan és en ampolla gran), una lager amb cos i molt refrescant. Encara no he tastat ni la Crown ni la San Miguel.
En un país veí de Thailandia i Vietnam, jo esperava veure prostitució al carrer. Doncs no. L’únic que vam poder veure va ser un parell de llocs identificats pels rètols de neó lluminós com locals de Karaoke and Massage. La mena de llocs que veus a les carreteres i posa Whiskeria, ja m’enteneu, i on vam veure a la sala que donava al carrer unes quantes noies amb vestits lluents esperant la clientela. A alguns bars hem vist noies cambodjanes que semblaven buscar occidentals, però res més.
L’altre anunci que empapera tots els llocs turístics és el de “sex with children is a crime“. Thailandia no sempre és l’exemple a seguir.
Finalment, el tercer rètol que hem llegit a tots els hotels i pensions i alguns autobusos i llocs públics, insta a no entrar-hi amb armes i demana, molt educadament, que si transportes armes o explosius els deixis a consigna. Aquest és un país majoritàriament budista i no els agrada la violència.

Salut i sort,
Ivan.