La darrera temporada tanca de manera excel·lent una gran sèrie B del gènere superheròic.

Des del començament ha estat un plaer culpable: pur entreteniment, amb un ús generós i generalment molt encertat dels efectes especials i les escenes d’acció, i intentant desenvolupar personatges interessants, tot adobat amb connexions amb el Marvel Cinematic Univers i homenatges a altres obres de ciència-ficció.

Recordo els còmics originals com purament d’acció. Els protagonistes eren el comandant Nick Fury (Nick Furia en castellà) i la seva colla d’excomandos d’elit de la 2GM. Mantenir-los vius i joves durant el període de la Guerra Freda, col·laborant amb els superherois Marvel i desplegant tot un ventall de tecnologia futurista en ple segle XX era una combinació molt entretinguda. (Un d’aquells aparells era un telèfon sense cables que es portava a la mà i que permetia videotrucades, però no tenia cap altra app instal·lada…)

L’adaptació televisiva té en canvi un tractament més semblant als còmics originals de X-Men. Des de bon començament van anar apareixent es mutants com a personatges, i a partir de la segona temporada els inhumans, aquí també amb un tractament diferent i molt semblant al dels primers. Igual que en els còmics de la Patrulla X, es construeix una mena de discurs de reivindicació de la diferència, de defensa del rol dins del col·lectiu i la pertinença al grup, a l’equip.

Aquest equip és el que protagonitza la sèrie, amb la típica superposició de trames personals i d’intriga i un puzle de relacions que malgrat ser repetitiu funciona força bé. Malgrat tot, vulguis o no, el personatge de Clark Gregg és el centre sobre qui pivota tota Agents of S.H.I.E.L.D.. El molt atractiu Agent Coulson dels primers films de Marvel és el que es menja moltes escenes fins a convertir la seva presència en totalment imprescindible. És el primer dels punts febles de la sèrie, però que ha estat compensat amb l’equip de no tan secundaris que ha anat canviant, però que sempre ha tingut personatges interessants i millor pintats.

Què més ha fet d’Agents of S.H.I.E.L.D. un producte atractiu? Primer, que els episodis de menys d’una hora tenen guions amb un ritme elevat són engrescadors, i mantenen el nivell d’entreteniment alt. Segon, que les temporades van canviant per dins, amb fils argumentals que es van superposant fins a cloure’ls (o no) creant nous escenaris encara més intrigants. Això ha fet que totes les temporades les hagi devorat ràpidament. Ha ajudat molt la constant aparició de nous personatges ben dibuixats, i encara més l’inclusió progressiva del sentit de l’humor. Aquest aire de no prendre’s l’argument amb massa importància, i el fet d’entendre el seu públic, àvid d’entreteniment fàcil i que sap l’impossible que són moltes situacions, li ha funcionat molt bé.

Per a mi, els punts àlgids han estat les conspiracions de caràcter sci-fi, molt en la línia dels còmics, amb oponents inquietants i perillosíssims, i que em recorden altres sèries que han aprofitat molt bé aquest recurs, com per exemple The X-Files. Villans que òbviament inclouen Hydra, l’organització criminal nèmesi de SHIELD i que llueix molt bé durant les set temporades.

A la part negativa, els grans mals del gènere de superherois. Agents of SHIELD acaba sent esquemàtica i repetitiva; els diàlegs sovint són grandiloqüents, i les escenes d’acció acaben cansant. A més, la sèrie incorpora durant les seves set temporades un excés de trames romàntiques (pel meu gust, és clar) entre els membres de l’equip, fent que determinats punts que els guionistes han previst com culminants deixin de ser-ho perquè l’espectador ja els ha vist amb cares diferents.

I també pateix molt la desaparició de personatges molt atractius, que per necessitats del guió havien de morir, però que potser han estat eliminats massa aviat. Aquest és un mal, però, que només s’aprecia en retrospectiva, quan valores la sèrie globalment. Una sèrie televisiva original no es pot planificar a set temporades vista, oi?

El pitjor punt, o millor dit tram, d’Agents of SHIELD és la primera meitat de la primera temporada, encapsulada en episodis autoconclusius on la construcció de la conspiració d’Hydra és massa lenta i difusa. I malauradament, cal passar per aquests episodis per a entendre bé els protagonistes.

A banda, el pitjor de la versió que s’ha pogut veure en obert a Espanya és l’espantós doblatge a què s’ha sotmès l’original. Si hagués començat a veure la sèrie doblada, no hauria aguantat més de vint minuts.

En canvi, la darrera temporada és rodona. Sempre havia estat una sèrie minoritària, cada cop amb menys audiència, però així i tot productors o showrunners van decidir donar-li un gran tancament. La successió d’homenatges (o utilitzacions) de temes clàssics de ciència-ficció que ha inclòs Agents of S.H.I.E.L.D. culmina amb un (spoiler: altre) viatge en el temps, aquest cop multiplicat per homenatges continuats a les sèries de televisió com a concepte i revisant els seus clixés històrics de la ciència-ficció des dels anys cinquanta del segle XX. Pura delícia. I una darrera escena de tancament final, dibuixant el futur dels personatges més enllà de la sèrie, que tanca totalment el cicle.

Adient per a cremar moltes estones i buidar el cervell. Contraindicada si busqueu més que aventures, acció i diversió en un setting furista.

Salut i sort,
Ivan.