A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.