Woody Allen ha incomplert el manament que sempre feia el seu ídol Billy Wilder a qualsevol cineasta: no avorrir.

Magic in the Moonlight torna sobre vàries de les obsessions allenianes de sempre: el sentit de la vida, que cal una mica de màgia per a ser feliç, les històries amb mags i amb vidents, i els feliços anys 20. No us sé dir si és un drama o una comèdia, perquè no he trobat cap element que doni un mínim de tensió argumental, i només m’he rigut un moment i a les acavalles del film.

Magic in the Moonlight m’ha semblat llarguíssima (una hora i quaranta minuts de res). L’he trobada avorrida, insulsa, plana, i deslluïda. Amb diàlegs inacabables i sense xispa; amb personatges estereotipats sense matisos d’interès; amb actors (i quins actors!) que no transmeten ni ganes de fotre’ls una bufetada a veure si reaccionen; i amb uns decorats i escenaris naturals molt macos, això si. I surt un cotxe d’època de color vermell que és també molt bufó. No sé si m’explico…

El Woody Allen escriptor ha parit un guió sense cap gràcia. Ha passat altres vegades, no es pot escriure una obra mestra cada any. Però és que a més el Woody Allen director ha parit una pel·lícula on no passa res durant hora i mitja. Em fa tot l’efecte que estava cansat i va posar el pilot automàtic mentre els operaris feien servir les càmeres davant dels actors.

I fa mal veure la Marcia Gay Harden que em va emocionar en mans de Clint Eastwood a Mystic River fent el paperina al costat d’una Emma Stone que sembla tonta mentre que a una pel·lícula tant tòpica com Gangster Squad tenia una presència magnètica; i ambdues al davant d’un Colin Firth que si, que té una dicció fascinant però que passeja una impassible cara de vell que espanta durant tota la funció.

Adient per a practicar l’anglès. Contraindicada per a mantenir-se despert.

Salut i sort,
Ivan.