Si em voleu fer un bon regal, dues bones idees són un trípode i un teleobjectiu.

Ambdós estris són necessaris per a fotografiar bé els Alps. Amb el mòbil, com podeu veure, ben poca cosa pots fer. Perquè els Alps sempre hi són cap allà el sud i fan molt de goig de veure i de retratar.

Potser us grinyola la frase de sempre hi són. És que la majoria de temps no els veus. A l’hivern i la tardor, el més normal és que els núvols els tapin. I quan arriben les estacions amb els dies més llargs i més hores de llum, sovint és precisament la llum que els amaga.

No és la calitja de la costa catalana, però és el mateix fenòmen: les muntanyes de la llunyania tenen un color més esblanquit que grisós i es confonen amb el blau clar del cel i costa distingir-les. De fet, sovint passes per un lloc vàries vegades abans d’adonar-te que al fons hi ha una serralada imponent que s’aixeca més enllà dels tres-mil i de vegades quatre-mil metres.

I llavors arriba el dia que surts de casa content perquè fa un dia preciós. No només llueix el sol, sinó que a més el cel ha canviat el seu to de samarreta del Celta de Vigo pel de les franges de l’Espanyol, vas caminant fins el supermercat de sempre i sents alguna cosa cosa a la dreta i et tombes i pam! Allà hi són. Majestuosos. I si és cap el vespre i el sol hi incideix de determinada manera, el reflex rosat dels seus raigs sobre els cims nevats són particularment preciosos.

Aquí és on hauria d’haver la foto bona. Ara ja sabeu per a què necessito el tripo i el tele.

Salut i sort,
Ivan.