Té tretze anys i ha matat un home. És un assassí?

Doncs la veritat, no m’agradaria estar en la pell de ningú que ho haguès de decidir. Tampoc sembla que hi hagi gaire debat entre els professionals relacionats. Recordo que aquesta qüestió ja va aparèixer als diaris quan aquell esgarrifós cas de tres nens anglesos que van torturar i matar una criatura encara més petita que ells.

I recordo les paraules que va escriure el Fernando Savater a El País, dient una cosa de l’estil que no els podem considerar culpables d’un crim, o sigui responsables, perquè no els considerem prou responsables per a autoritzar-los a conduir un cotxe, posseir un arma, beure alcohol, decidir per si mateixos si han de seguir estudiant o no, o votar, per exemple.

O sigui que no, que legalment no poden ser responsables.

Però, ho són?

Ho pregunto perquè se’m fa difícil creure que la majoria de persones d’edats entre els 10 i 14 anys no siguin conscients del que signifiquen determinats actes. Una cosa és no haver assolit la maduresa (alguns triguem tota la vida si és que arribem algun cop a aquest port) i una altra molt diferent no saber què estàs fent amb un arma a la mà o què pot fer-li aquest arma a una persona. O, per escapar del darrer cas conflictiu, robar cotxes repetidament per a jugar a conduir-los i estimbar-los passant-ho bé; el primer cop puc forçar la imaginació, a partir del segon en són ben conscients del que fan.

Els aficionats a la Història podeu citar el cas de diversos reis i reines que van regnar a edats on ara no els deixarien en teoria ni portar una moto ni sortir de l’escola. Regnar nominalment i en molts casos també efectivament. I els que no naixien a bressols nobles treballaven des que tenien capacitat de bèstia de càrrega.

Aclaro que el que em plentejo és un tema de coneixement, de consciència, de maduresa; no m’interessa tant el tema legal ni les distincions entre assassí i homicida.

Potser, se’m passa la idea pel cap, l’educació que els donem s’ha no només allargat sinó alentit massa. Potser aniria millor si, no ho sé, la canalla madurés més ràpidament. No pas per conveniència legal ni econòmica, sinó per a poder aprofitar i integrar-se millor en el món complex en que vivim.

D’això se li’n diu pensar en veu alta (més aviat negre sobre blanc) sense arribar a cap conclusió.

Salut i sort,
Ivan.