Massa vegades, quan ens assabentem d’una notícia increïble escoltem comentaris que ho expliquen tot d’una manera tant simplista com falsa. Des del sovint estadísticament rebatible “això aquí no passa” fins l’obelixià “aquells estan sonats”.

Vivim cofois en un entorn majoritàriament segur, per molt que exagerin les porteres de la cunyada de l’amiga sobre la seguretat ciutadana, i és per això que tots ens quedem garratibats quan el darrer assassinat en un institut no s’ha perpetrat a un poble desconegut d’un país tant immens i llunyà com els Estats Units, sinó al costat mateix de casa, allà on possiblement hagués anat la teva filla si la vida hagués anat d’una altra manera.

I clar, les excuses fàcils que no demanen esforç ja no serveixen, ja no són els altres els que estan bojos.

Clar que queden moltes altres excuses ben a la mà. Les modernes formes d’oci (films, sèries de televisió i especialment els videojocs) seran criticades a dojo sense parar esment en que barbaritats d’aquesta mena n’ha hagut tota la vida, encara que no en sàpiguem de memòria gaire casos perquè en lloc d’estar estudiant Història hem estat … veient pel·lícules i sèries de televisió, i no tenim cap intenció de matar ningú.

Llegeixo que l’assassí, aquest pobre noi que també serà víctima tota la seva vida del que ha comès com a infant, anava a un centre educatiu on havia dit i repetit les seves inclinacions i intencions violentes. M’ensumo que els seus professors i companys l’avaluaven i el valoraven més com a projecte de professional que sapigués comptar i resoldre problemes pràctics que no pas com a persona amb habilitats socials i coneixements emocionals.

Intueixo que una altra educació és possible. Però aquesta vida ens imposa uns exàmens que cal superar ara mateix, i haurem de preparar-nos per un altre i millor món mentre ens preparem també per sobreviure ara en aquest tant mal parit.

Salut i sort,
Ivan.