Llegeixo la transcripció parcial d’un col·loqui en que la Terribas, el Basté i el Cuní enraonen sobre el génere de la tertúlia, tant de moda a les ràdios i les televisions avui dia. Ho he trobat a les pàgines d’El País.
I en això que va el Josep Cuní i solta la següent perla:
Jo sempre he posat un sol límit: la desqualificació personal. Primer: no cal. Segon: personalment no m’agrada. Tercer: a l’oient i l’espectador, més enllà que en pugui fer molt safareig, no li agrada, a Catalunya. Hi ha un fet diferencial. Hi ha coses que la nostra audiència no ens perdona, la qual cosa no vol dir que després no vagi a buscar allò que no ens perdona a un canal espanyol. Això també és Catalunya.
I jo trobo que aquesta sentència sobre l’audiència catalana, és a dir sobre els catalans, és molt certa i molt aguda. Perquè, no descobreixo cap secret, hi ha un munt de gent que critica la tertúlia del Pedrerol, o les que feien abans a Intereconomía, i ho fa amb coneixement perquè no se’n perden ni una. A les Terres de l’Ebre el gran èxit de la televisió valenciana, Tómbola, tenia un munt de seguidors, que no deixaven de criticar-lo.
Sabem que el morbo és indigne però ens agrada. Volem anar d’assenyats però som fidels a la rauxa. És només això?
Ho relaciono, tot i sabent que unes coses es governen de cintura cap amunt i altres de cintura cap abaix, amb allò que explica el Sánchez Piñol de la Barcelona assatjada del 1.714: les cases dels prohoms botiflers defensades per les tropes de la Generalitat; nedar i guardar la roba alhora, talent català.
I penso, amb més base intuitiva que no pas empírica, que això és quelcom que als castellans els desagrada molt de nosaltres. Què ells són més d’apostar-ho tot a una, d’anar de cara i cremar les naus al darrere i de criticar els gats que no se sap si pugen o baixen per una escala. Però és clar, tant uns com altres massa vegades guiem la nostra intuició amb mites, i no amb realitats.
No recordo a qui li vaig sentir dir que l’humor català, o millor dit, el gust majoritari a Catalunya del sentit de l’humor, era fill de la ironia de l’humor anglès i de la falla i la traca valencianes. Ambdues potes d’una mateixa cultura. Em sembla una bona anàlisi.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!