El bon gust català

Llegeixo la transcripció parcial d’un col·loqui en que la Terribas, el Basté i el Cuní enraonen sobre el génere de la tertúlia, tant de moda a les ràdios i les televisions avui dia. Ho he trobat a les pàgines d’El País.

I en això que va el Josep Cuní i solta la següent perla:

Jo sempre he posat un sol límit: la desqualificació personal. Primer: no cal. Segon: personalment no m’agrada. Tercer: a l’oient i l’espectador, més enllà que en pugui fer molt safareig, no li agrada, a Catalunya. Hi ha un fet diferencial. Hi ha coses que la nostra audiència no ens perdona, la qual cosa no vol dir que després no vagi a buscar allò que no ens perdona a un canal espanyol. Això també és Catalunya.

I jo trobo que aquesta sentència sobre l’audiència catalana, és a dir sobre els catalans, és molt certa i molt aguda. Perquè, no descobreixo cap secret, hi ha un munt de gent que critica la tertúlia del Pedrerol, o les que feien abans a Intereconomía, i ho fa amb coneixement perquè no se’n perden ni una. A les Terres de l’Ebre el gran èxit de la televisió valenciana, Tómbola, tenia un munt de seguidors, que no deixaven de criticar-lo.

Sabem que el morbo és indigne però ens agrada. Volem anar d’assenyats però som fidels a la rauxa. És només això?

Ho relaciono, tot i sabent que unes coses es governen de cintura cap amunt i altres de cintura cap abaix, amb allò que explica el Sánchez Piñol de la Barcelona assatjada del 1.714: les cases dels prohoms botiflers defensades per les tropes de la Generalitat; nedar i guardar la roba alhora, talent català.

I penso, amb més base intuitiva que no pas empírica, que això és quelcom que als castellans els desagrada molt de nosaltres. Què ells són més d’apostar-ho tot a una, d’anar de cara i cremar les naus al darrere i de criticar els gats que no se sap si pugen o baixen per una escala. Però és clar, tant uns com altres massa vegades guiem la nostra intuició amb mites, i no amb realitats.

No recordo a qui li vaig sentir dir que l’humor català, o millor dit, el gust majoritari a Catalunya del sentit de l’humor, era fill de la ironia de l’humor anglès i de la falla i la traca valencianes. Ambdues potes d’una mateixa cultura. Em sembla una bona anàlisi.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

2 thoughts on “El bon gust català

  1. Jo diferenciaria entre el que signifiquen aquestes paraules en boca d’en Cuní i el que volen dir tretes de context, com si no les hagués dit ell.

    En boca d’en Cuní apareixen quan el sotmeten a crítica per algun comportament periodísticament discutible per part seva. Què resulta que fa públiques les dades personals dels morts en l’accident d’avió com si fos una Nieves Herrero qualsevol? Doncs la seva defensa és dir que a ell el jutgen més durament que als altres. Molt probablement s’ho creu.

    Al marge de qui ho digués també distingiria entre la part del comentari que puc rescatar i la que no. Començant per la que no: a tot arreu hi ha els qui s’ho passen bé amb espectacles periodístics i televisius indecents, els qui no però se’ls miren per fer safareig i els qui no els suporten i els posen verds. Cuní fa alguna coseta que ell deu trobar que no n’hi ha per tant i els del darrer grup el posen verd. I després mira les dades d’audiències i troba que coses molt impresentables tenen altes audiències a Catalunya. Perquè se les miren dels del primer grup.

    Ah, hipocresia! Gran teorització sobre com som els catalans!

    Doncs mira, no, en això Catalunya no és diferent de la resta del món. L’audiència no és un tot uniforme, a tot arreu hi ha de tot i alguns atreuen a gent primmirada i d’altres a voyeurs sàdics. Ara, només a Catalunya el primers, els que tenen una audiència delicada, es defensen de les crítiques que els toca rebre de tant en tant apel·lant a l’ethos nacional. Fugir d’estudi.

    La part que podria rescatar és la d’una certa superioritat moral amb que una part del país es mirava a si mateixa fins no fa gaire. Aquell noucentisme d’esperit, aquella gent i aquelles actituds que són les que han rebut una patacada més gran amb la caiguda del pujolisme. Sobre això en podríem parlar. I tant. Però, si us plau, sense barrejar-ho amb les audiències de ràdio i televisió.

    1. Gairebé se’m passa el teu comentari!

      Doncs mira, crec què és talment com dius: molts si jutgem el Cuní més durament que a d’altres. Explico per què.

      N’hi ha, com l’Arús, que tota la vida han perpetrat el mateix génere i no saben fer altra cosa. Et poden fer més o menys gràcia però fan el que saben i no s’amaguen. Professionals com Jorge Javier Vázquez i Pepe Navarro els poso dins aquest sac, el de la premsa groga o génere sensacionalista, com prefereixis.

      Però n’hi ha d’altres que han arribat al sensacionalisme i el titular amb brotxa gruixuda després d’haver escrit amb tinta xinesa. Aquí em caben el Jordi González i el Pedrerol, per exemple. Gent que conscientment ha escollit aquesta carrera professional. La reina del grup, és clar, és la Mercedes Milá.

      Però el Cuní està més enllà. Durant molt de temps va treballar i va guanyar-se una reputació d’elegancia i de ser senyor a la ràdio. I és aquest senyor el que hem vist fer l’espectacle amb la Rahola fins a dir prou. Quan has defensat que ets el gran exponent del bon gust, rebaixar-te a segons què (més al programa que fa ara que al dels matins de TV3) grinyola moltíssim.

      A banda, l’audiència és com tu dius: complexa i diversa, i sempre hi haurà qui voldrà sentir enraonar i qui preferirà veure una baralla a cops de bolso entre les nenes de Gran Hermano, i a més tenim el que el Cuní i jo diem: un grup què hipòcritament, o inconscientment, o pel que sigui segueix fidelment un determinat segment de programes que troba vergonyosos. És això què em fa gràcia.

      I també, una altra cosa molt més general. Hi ha un cert percentatge de casa nostra que mai no ha trencat un plat ni ha format part dels qui trenquen plats. Són els que a l’hora d’ensenyar el país als turistes quan troben coses boniques i que funcionen diuen que Catalunya va bé i quan el que troben és lleig i no fa patxoca és perquè España es un desastre.

      En parlem.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s