Una tristíssima pel·lícula que transmet molt bon rotllo.

A Mary & Max s’ajunten una nena que se sent menystinguda per tothom i abandonada a la vida i un malalt de síndrome d’Asperger. Dues solituds i dues vides desgraciades que tenen res en comú excepte en el seu desig d’amistat, la necessitat d’estimació, i l’afició a determinades galetes i dolços. Recorda llunyanament els arguments de dos films tant diferents i tant distants com París, Texas i Lost in Translation.

Mary & Max, que no va tenir gaire distribució malgrat haver triomfat a un festival tant prestigiós com és Sundance, està realitzada amb animació de plastilina. Una feina artesanal, molt feixuga i que proporciona uns resultats més propers a la caricatura que al retrat. Aquí, la feina d’Adam Elliot és majúscula. Aconsegueix transmetre un món ple de sentiments amb dues glorioses escales de grisos (per la vida de Max) i marrons (Mary) només tacats ocasionalment d’un vermell que transmet l’esperança. Les figures de plastilina tenen vida, ho podries jurar, i els decorats són el superlatiu de sensacionals, sigui quin sigui aquest mot.

Amb actors reals, crec que hagués estat massa dura. Entre les veus del repartiment, destaca la feina vocal de Philip Seymour Hoffman, senzillament magistral, que sempre que apareix eleva el to lànguid i planyívol de Mary & Max. Perquè a banda de la successió de petites i grans desgràcies, hi ha un ritme monocorde durant tot el film, que fa que moltes vegades tingues la lleugera temptació de mirar el rellotge. Però l’encant dels personatges i el magnetisme de la banda sonora, presidida pel Perpetuum Mobile de la Penguin Cafe Orchestra, encisadora i dinàmica, et força a continuar acompanyant dues càlides ànimes mentre travessen sengles deserts de fredor.

Adient per a cors sensibles i caps pacients. Contraindicada per gent de paladar breu: deixa un regust amarg, després del qual es revela la tendra suavitat de l’amistat.

Salut i sort,
Ivan.