Llegeixo la notícia, a la portada digital de l’Ara.cat, i em quedo bocabadat.

Pel que veig, el seu curriculum vitae inclou ser la presumpta xicota d’un presumpte estafador, i suposo que una certa capacitat dialèctica per intervenir en tertúlies televisives, per les quals pot aspirar a un sou base de trenta-mil euros per intervenció.

El sou, com qualsevol preu, és només funció de l’oferta i la demanda. Per tant, guardem-nos tots consideracions morals sobre el sou dels metges, dels mestres, dels futbolistes, etc. Hi ha algú a l’empresa contractant que està prou qualificat com per avaluar la qualificació, potencialitat i el que aporta d’exclusiu aquesta noia, i la conveniència de contractar-la. I punt.

Aquest s’afegeix a d’altres igualment escandalosos però que, pel costum d’empassar-nos-els ben sovint, deixen de comentar-se. Què El Dioni hagi estat una estrella mediàtica, o Mario Conde analista polític; o que una ex-regidora que va fer-se famosa involuntàriament per un afer sexual passi a ser noia Interviu i després participant a programes d’entreteniment diu molt de l’amor d’aquest país nostre pel morbo i de l’encant del pillastre que burla la llei.

Si són estrelles, perquè no els pot contractar la televisió? És què és la televisió la que (principalment) els converteix en estrelles. Estic d’acord què els mitjans busquen satisfer el seu públic, però no és menys cert què els mitjans poden educar el seu públic i orientar-lo cap a determinats continguts. Contínuament veiem com ho fan en la informació política o esportiva…

Les aparences vénen i les malifetes es queden. El fet què el Nicolás se’n sortís tant bé amb tant poc és conseqüència directa de dos fets: amb l’aparença ja en tenia prou per convèncer; i per protegir les aparences molts estafats no l’han denunciat. No l’he pogut recuperar, però vaig llegir un tweet clamorós: “estaba tan claro que parecía un trepa que pasó desapercibido”. Balzac, Vázquez Montalbán o Terenci Moix haguessin emplenat moltes i molt bones pàgines amb aquesta història que retrata les capes privilegiades de la societat amb la mateixa crueltat i precisió que La Pechotes retrata les més populars.

En aquest context, demanar excel·lència i exemplaritat a la classe política, què també volem que es nodreixi de forma representativa de la societat, és tant imprescindible com impracticable.

Ep, i que ningú no m’intenti vendre cap fet diferencial. Quan el Senyor Cuní ha volgut accedir al gran públic ha deixat de banda altres companys qualificats i s’ha fet acompanyar per la lloca de la Rahola. Amb tot el respecte cap a la senyora, però als matins amb el Cuní feia el personatge que feia.

Els personatges que retraten aquest país són Lázaro de Tormes i el Buscón, més que no pas El Quixot.

Salut i sort,
Ivan.