Em resulta curiós com paraules bàsiques en un idioma poden ser difícils de traduir en un altre.

El primer cop què recordo què algú va fer aquesta consideració va ser quan un professor gallec què tenia a quart d’EGB (si, al pleistocè) va comentar a classe el concepte de morriña. Des d’aleshores, han passat per la meva vida litost (gràcies a Kundera), la rauxa (què trobo molt més difícil de traduir que no pas el seny), i gràcies a alguns amics argentins la fiaca, el ser boludo o un verb què déu ser banquearse i què fa poc ha fet servir el Julio, i què m’ha inspirat aquesta nota.

Estic molt d’acord amb l’Enrique Alpañés de Yorokobu i no crec què siguin termes sense traducció possible. El què em resulta fascinant és què conceptes què siguin molt habituals a un lloc, fins el punt d’haver exigit a la comunitat la definició d’una paraula d’ús corrent, a d’altres llocs són tant poc considerats què no els hi cal un mot específic o en tenen prou amb un de lleig. La distància entre to spell i deletrear. I què la majoria d’ells siguin sentiments, alguns tant entranyables, habituals o comuns com hyggelig o Torschlusspanik.

El costum aquest d’escriure tonteries a Lo Bloc m’ha portat això de bo: ara sé què pateixo, i molt, de tartle i de l’esprit de l’escalier.

Salut i sort,
Ivan.